Ja fa dies que m'ho vaig preguntar. Bé, jo en tenia la meva opinió, però li vaig donar més voltes i em vaig acabar embolicant.
Jo quan dic Saragossa, dic "Saragossa" i no pas "Zaragoza", em surt per si sol. O quan dic "Andalusia" en comptes de pronunciar-ho "Andalucía". Ho dic i no hi penso. Però els habitants de Zaragoza, diuen "Zaragoza" i no pas "Saragossa". Els hi deu agradar que pronunciï el nom de la seva ciutat a la "catalana manera"? Suposo que no, per un motiu de reciprocitat: destesto que els espanyols diguin Gerona, Lérida o Lliqui de Vall (Lliçà de Vall segons la María Teresa Campos). Odio veure "Catalunya" escrit amb "ñ" o que la gent anomeni el meu poble com a "San Andrés de la Barca". Això em recorda als noms dels pobles en temps de franquisme: Vich, San Baudilio, San Cucufate, San Quirico de Tarrassa...
Si ens posem internacionals, encara és pitjor perquè pronunciem les ciutats en català, en castellà, en l'idioma original o fem barreges estrafolàries. Nova York, Londres, Moscú,... Però bé diem Washington (en català, Vàixinton?) o Kentucky (en català, Quentaqui?). O el cas més actual: Pequín o Beijing?
M'agrada que diguin els pobles catalans correctament, però alhora dic "Saragossa". Quin criteri hauríem de seguir? O potser no n'hauríem de seguir cap?
Jo quan dic Saragossa, dic "Saragossa" i no pas "Zaragoza", em surt per si sol. O quan dic "Andalusia" en comptes de pronunciar-ho "Andalucía". Ho dic i no hi penso. Però els habitants de Zaragoza, diuen "Zaragoza" i no pas "Saragossa". Els hi deu agradar que pronunciï el nom de la seva ciutat a la "catalana manera"? Suposo que no, per un motiu de reciprocitat: destesto que els espanyols diguin Gerona, Lérida o Lliqui de Vall (Lliçà de Vall segons la María Teresa Campos). Odio veure "Catalunya" escrit amb "ñ" o que la gent anomeni el meu poble com a "San Andrés de la Barca". Això em recorda als noms dels pobles en temps de franquisme: Vich, San Baudilio, San Cucufate, San Quirico de Tarrassa...
Si ens posem internacionals, encara és pitjor perquè pronunciem les ciutats en català, en castellà, en l'idioma original o fem barreges estrafolàries. Nova York, Londres, Moscú,... Però bé diem Washington (en català, Vàixinton?) o Kentucky (en català, Quentaqui?). O el cas més actual: Pequín o Beijing?
M'agrada que diguin els pobles catalans correctament, però alhora dic "Saragossa". Quin criteri hauríem de seguir? O potser no n'hauríem de seguir cap?
9 comentaris:
No et trenquis massa el cap amb això més que res perquè la gent fotrà el que li surti d'allà on no sona per molt que t'hi esforcis.
En fi ja saps XD si vols esforçat en dir Zaragoza en contes de dir Saragossa. Això si... com t'hagis de matar a escriure les ciutats amb l'idioma oficial del lloc et pot agafar un cubriment XD
Apa nano ens veiem! Vagi bé!
Felicitats! Has aconseguit resumir unes quantes qüestions en molt poques línies.
Bàsicament, si hi ha una traducció consensuada i generalitzada en un idioma del nom d'una ciutat (Londres, Nova York, o Saragossa) sol ser perquè hi ha una relació determinada, habitual, amb aquest lloc i la traducció s'ha "generat" de manera natural, normalment adaptant-lo a la manera de pronunciar o d'escriure l'idioma en qüestió. Quan no n'hi ha és normalment perquè no hi ha relació amb aquest lloc (Kentucky, per exemple) i l'ús de la paraula és poc freqüent i no s'ha modificat per l'ús habitual en l'altra llengua. A mi personalment em fot veure que els anglesos escriuen Majorca, però ho he d’acceptar, igual que ells s’han de menjar que mig món digui Londres enlloc de London.
Quant a la castellanització dels noms catalans, això va ser una altra història, de traducció per collons i a cop de diccionari. Això sí, també hi ha dues qüestions diferents en el teu exemple, perquè en el cas de Vic, que abans també era Vich en català, el que fan els castellans és pronunciar la h que en català era muda i tenia valor ortogràfic com es pronunciaria en el dígraf ch castellà. Aquesta h final que hi havia en alguns topònims catalans que ara acaben amb ©, servia per indicar que la lletra final no era una e, ja que sembla que quan els documents es copiaven a mà ambdues lletres es podien confondre, sobretot a final de paraula. En els idiomes germànics enlloc de trobar una h hi trobaràs una k fent exactament la mateixa funció.
I finalment, el cas de Pequin/Beijing és un cas derivat d’una altra qüestió. El xinès s’escriu amb un altre alfabet i quan es fa la transcripció a un altre alfabet se suposa que s’ha d’intentar transcriure de manera que fonèticament es correspongui amb l’original. Ja veus que la diferència és entre una p i una b (ambdues bilabials) i la el so de k o el de j (catalana). Cada idioma té la seva manera d’expressar els sons dels idiomes escrits en un altre alfabet segons la seva fonètica. El problema és que moltes vegades en català havíem adoptat la manera castellana enlloc de cercar la nostra. I ara moltes vegades es veu que la premsa castellana adopta les formes angleses enlloc de les del castellà. Si et dediques a investigar els manuals d’estil de diaris i universitats trobaràs molta més informació sobre les transliteracions.
jeje jansy si no fos per VicH beuríem viquí català...
Luke, la meva intenció no és canviar la forma de dir les coses de ningú, però suposo que no t'agrada que diguin Martorel... o Fransex, oi? :p
Boirina, sips, suposo que molts dels noms s'han canviat per adaptació, però això ha de venir de molt antic... Qui va decidir dir Londres i no London? Ara seria quasi impossible canviar un nom de ciutat per un de més fàcil de pronunciar. Pel que fa a la qüestió de l'h final, és molt interessant el que dius i té molta lògica; ja he après una cosa nova! De totes maneres, crec que no miraré els llibres d'estil dels diaris, no fos cas que no sobrevisqui.
Jes, Bich naranja escribe fino, Bich cristal escribe normal, Bich, Bich, Bich, Bich, Bich. :)
Bufff "Sardañola"... encara ho sento! Suposo que sí, que no els deuen agradar gaire aquests tipus de traduccions, però com que és recíproc... I també normal. Si no, seria massa forçat a l'hora de parlar! Parlaries en català i a l'hora de dir un nom d'una ciutat hauries de canviar la pronúncia i es tallaria el fil... No sé, quedaria molt estrany! Faries un matxucat de llengües! :P
Amb això de la H que deia la boirina hi estic moooolt familiaritzada...
Sardañola? Quin mal!
Suposo que sí, que ens faríem un matxembrat entre uns idiomes i d'altres, però tot és cosa d'acostumar-s'hi, no? I de voluntat!
Molt familiaritzada amb l'H? Potser un cognom?
He trobat aquest post sobre el nom de Londres: http://jmrecillas.blogspot.com/2006/01/tmesis-thames-londres-london.html
:)
Doncs preferiria que em diguessin Fransex en contes de Frances com em diuen a vegades... jo de francès poc tinc.
Ara que hi caic en l'època de Franco corre una història que diu que quan van arribar a Cardedeu van parar de traduir els noms dels pobles.
No sé si us heu fixat, però lo de Vich si es pronuncia la ch com en castellà a mi em sona com a BITCH en anglès... no sé vosaltres, però que jo sapia això de BITCh és un insult xD
Per cert m'ha molat molt el comentari de Boirina, no ho sabia això que diu. Suposo que és el que té sé de ciències.
Apa que vagi bé!
Boirina, molt adequat aquest enllaç que has deixat. Ho explica molt bé, això de Londres!
Luke, el teu nom és dels més complicats de pronunciar per als no catalanoparlants. Sinó diga-li al "Sex" Fàbregas. Suposo que això de Franco i Cardedeu deu ser un mite, més acudit que altre cosa. Ah, això de Vich, tens raó, però crec que mai s'ha pronunciat com a "ch" sinó que la "h" és muda com en el cas de Bach, per exemple.
Publica un comentari a l'entrada