Avui han començat un programa al 33/K3 que es diu "Play" que serveix per aprendre anglès mitjançant jocs, música, cinema,... En principi està dirigit als nens, però ho pot veure qui vulgui, és clar. Abans d'això ja s'ha emès "Les 3 bessones" en anglès, també. I sembla que això té tendència a proliferar.
A casa sempre m'han dit que fés cursos d'anglès, que és molt important, que sense anglès no es va enlloc. No estic en contra de que la gent aprengui idiomes, al contrari, com més coneixements tinguem millor. De fet, abans s'aprenien idiomes per oci, per viatjar o per fer simplement una activitat extra. En aquests moments, tothom sent l'obligació perquè sinó "no es va enlloc". Vaja, que sembla que necessitem l'anglès fins i tot per menjar. En una carrera com la meva (informàtica), l'anglès s'aprèn automàticament ja que hi ha moltes coses que estan en anglès. Però el que hem d'evitar és que l'anglès sigui el futur, que és el que tothom diu. D'aquí ve el títol del post. Resulta que hi ha un senyor que és conseller d'educació que es diu Ernest Maragall. No se'l sent gaire però jo el tinc clissat. Per què? Doncs perquè ja li he sentit dir 4 o 5 cops que l'anglès és el futur i que intenten que els nens fagin més hores d'aquesta llengua.
De veritat l'anglès és el futur? A aquest pas sí. No pot ser que tot tendeixi a un món globalitzat. I no em refereixo pas a la Coca-Cola, sinó a la globalització cultural. Les cultures petites tenim les de perdre, perquè les estem deixant perdre! Com podem ignorar les nostres arrels i agafar les nord-americanes? Per què fa uns anys només hi havia "Halloween" i "Noel" a les pel·lícules i ara ho trobem per tot arreu? Fa uns dies vaig llegir en un dels primers posts d'un bloc en que el seu autor no sabia pas si escriure en català o en anglès (ja que el castellà no era la seva llengua). Per sort, es va decidir pel català. Però podria haver triat perfectament l'anglès, perquè així arriba a més gent. I d'aquesta manera, a la llarga, el català desapareixerà.
Cada cop que veig que un nen aprèn català, que creix en català, se'm fa un somriure. Se'm fa un somriure perquè sé que, amb aquell nen, hi haurà català durant molts anys. Però no tots els nens creixen amb aquests ideals. No entenc com és que hi ha gent que deixi perdre inconscientment la nostra cultura.
A casa sempre m'han dit que fés cursos d'anglès, que és molt important, que sense anglès no es va enlloc. No estic en contra de que la gent aprengui idiomes, al contrari, com més coneixements tinguem millor. De fet, abans s'aprenien idiomes per oci, per viatjar o per fer simplement una activitat extra. En aquests moments, tothom sent l'obligació perquè sinó "no es va enlloc". Vaja, que sembla que necessitem l'anglès fins i tot per menjar. En una carrera com la meva (informàtica), l'anglès s'aprèn automàticament ja que hi ha moltes coses que estan en anglès. Però el que hem d'evitar és que l'anglès sigui el futur, que és el que tothom diu. D'aquí ve el títol del post. Resulta que hi ha un senyor que és conseller d'educació que es diu Ernest Maragall. No se'l sent gaire però jo el tinc clissat. Per què? Doncs perquè ja li he sentit dir 4 o 5 cops que l'anglès és el futur i que intenten que els nens fagin més hores d'aquesta llengua.
De veritat l'anglès és el futur? A aquest pas sí. No pot ser que tot tendeixi a un món globalitzat. I no em refereixo pas a la Coca-Cola, sinó a la globalització cultural. Les cultures petites tenim les de perdre, perquè les estem deixant perdre! Com podem ignorar les nostres arrels i agafar les nord-americanes? Per què fa uns anys només hi havia "Halloween" i "Noel" a les pel·lícules i ara ho trobem per tot arreu? Fa uns dies vaig llegir en un dels primers posts d'un bloc en que el seu autor no sabia pas si escriure en català o en anglès (ja que el castellà no era la seva llengua). Per sort, es va decidir pel català. Però podria haver triat perfectament l'anglès, perquè així arriba a més gent. I d'aquesta manera, a la llarga, el català desapareixerà.
Cada cop que veig que un nen aprèn català, que creix en català, se'm fa un somriure. Se'm fa un somriure perquè sé que, amb aquell nen, hi haurà català durant molts anys. Però no tots els nens creixen amb aquests ideals. No entenc com és que hi ha gent que deixi perdre inconscientment la nostra cultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada