Sempre m'han agradat els jocs de taula. Crec que, de totes les joguines, són els més educatius. A més, els adults també hi podem jugar sense sentir-nos estúpids. Són molt cars, però els hi podem treure força rendibilitat.
Ahir vaig jugar a un dels meus preferits: el Monopoly. És un dels jocs que fa servir els diners com a mitjà per guanyar o perdre (vegi's també "Hotel") i es tracta de comprar carrers on hi edificarem cases per tal de que quan els altres jugadors hi caiguin, ens paguin una certa quantitat. És un joc d'eliminació, és a dir, guanya aquell que no perd (perd aquell que es queda sense calés). Hi ha un munt d'estratègies, però l'atzar té tant joc que és quasi impossible encertar quina és la millor.
Però a mi m'encurioseix una cosa d'aquest joc, que també passa en d'altres. Són les normes. Des de petit, he tingut a casa un Monopoly heredat dels anys 80. Estava en males condicions, però es podia jugar, encara que hi faltessin les normes. Així que em van explicar com funcionava el joc i cada cop que podia hi jugava. Quan he jugat amb algú sempre hi han hagut diferències pel que fa a les normes: a cada casa s'hi juga d'una manera diferent, inclús amb el temps et fas les teves pròpies normes. Fa poc, la Gemma em va regalar un Monopoly nou (ei, que té el tauler mig català mig castellà) i em vaig llegir les normes. Va ser tota una sorpresa saber normes que desconeixia totalment o accions que feia incorrectament. Estic segur que tothom que fa més de 10 anys que no s'ha llegit les regles del joc se n'inventa alguna, tot i creient que és encertada. Us recomano que us llegiu les normes altre cop, de debò.
Ahir vaig jugar a un dels meus preferits: el Monopoly. És un dels jocs que fa servir els diners com a mitjà per guanyar o perdre (vegi's també "Hotel") i es tracta de comprar carrers on hi edificarem cases per tal de que quan els altres jugadors hi caiguin, ens paguin una certa quantitat. És un joc d'eliminació, és a dir, guanya aquell que no perd (perd aquell que es queda sense calés). Hi ha un munt d'estratègies, però l'atzar té tant joc que és quasi impossible encertar quina és la millor.
Però a mi m'encurioseix una cosa d'aquest joc, que també passa en d'altres. Són les normes. Des de petit, he tingut a casa un Monopoly heredat dels anys 80. Estava en males condicions, però es podia jugar, encara que hi faltessin les normes. Així que em van explicar com funcionava el joc i cada cop que podia hi jugava. Quan he jugat amb algú sempre hi han hagut diferències pel que fa a les normes: a cada casa s'hi juga d'una manera diferent, inclús amb el temps et fas les teves pròpies normes. Fa poc, la Gemma em va regalar un Monopoly nou (ei, que té el tauler mig català mig castellà) i em vaig llegir les normes. Va ser tota una sorpresa saber normes que desconeixia totalment o accions que feia incorrectament. Estic segur que tothom que fa més de 10 anys que no s'ha llegit les regles del joc se n'inventa alguna, tot i creient que és encertada. Us recomano que us llegiu les normes altre cop, de debò.
2 comentaris:
Aquesta és la gràcia; inventar-se normes a mida.
Va haver una època, fa moltíssims anys, que amb un amic ens va agafar la neura de jugar-hi constantment, i ens inventàvem targetes, i normes a mida.
Jesús, sí, està bé inventar-se les normes, però també és interessant recuperar de tant en tant les normes originals.
Serà qüestió de jugar-hi més... :p
Publica un comentari a l'entrada