El món és com un mocador, diuen. Doncs bé, avui m'he trobat una persona coneguda a 180 quilòmetres de casa. Tot i fer 11 anys que no el veia, avui l'he trobat pel carrer i l'he reconegut. N'estava quasi segur: era l'Alfred, un dels meus professors de primària. Tothom té algun professor que ha estat especial per a ell, un referent. Jo en tinc dos: l'Alfred i el Josep Anton, del que parlaré un altre dia.
L'Alfred em va fer classes a 5è i 6è de primària. Socials, francès i va ser el tutor de la meva classe. Ens feia llegir a tots i jo era dels que més ho feia. Ens portava uns contes inacabats del seu llibre de 1001 històries, algunes molt interessants. Em va ensenyar a jugar bé als escacs; quan dic "bé" vull dir que em va ensenyar obertures o el que havia de tenir en compte alhora d'atacar i defensar. Resumint, me'n va quedar un bon record, em va iniciar a moltes coses: el vici a la lectura, als problemes de lògica, als escacs i a raonar amb correcció.
-Perdó, tu ets l'Alfred?
-Si...
-Jo vaig ser alumne teu.
-Ostres! - riu, però no em recorda, normal.
-És més, tu saps qui sóc. Et diré una paraula clau: escacs.
-Ah... - es comença a il·luminar.
I de sobte diu:
-Tu ets el Xavier Jansana???
-Sí!!!
Ostres, quasi m'emociono i tot! És increïble, com pot un professor recordar el nom d'algun alumne després d'11 anys? He quedat molt sorprès i m'ha fet sentir bé. Que se'n recordi de mi no és pas per malifetes, ni per mal estudiant. Se'n recordava de que llegia molt i de que era molt estudiós (no com ara). M'ha passat en comptades ocasions el fet que m'hagi trobat algú que fa molt temps que no veig i tingui un bon record de mi. Això és... molt agradable.
Per cert, a l'Alfred li he dit que tenia un bloc. Si finalment has arribat al bloc i llegeixes això: gràcies per haver-me ajudat a ser com sóc i que sàpigues que tinc un llibre d'escacs teu!
L'Alfred em va fer classes a 5è i 6è de primària. Socials, francès i va ser el tutor de la meva classe. Ens feia llegir a tots i jo era dels que més ho feia. Ens portava uns contes inacabats del seu llibre de 1001 històries, algunes molt interessants. Em va ensenyar a jugar bé als escacs; quan dic "bé" vull dir que em va ensenyar obertures o el que havia de tenir en compte alhora d'atacar i defensar. Resumint, me'n va quedar un bon record, em va iniciar a moltes coses: el vici a la lectura, als problemes de lògica, als escacs i a raonar amb correcció.
-Perdó, tu ets l'Alfred?
-Si...
-Jo vaig ser alumne teu.
-Ostres! - riu, però no em recorda, normal.
-És més, tu saps qui sóc. Et diré una paraula clau: escacs.
-Ah... - es comença a il·luminar.
I de sobte diu:
-Tu ets el Xavier Jansana???
-Sí!!!
Ostres, quasi m'emociono i tot! És increïble, com pot un professor recordar el nom d'algun alumne després d'11 anys? He quedat molt sorprès i m'ha fet sentir bé. Que se'n recordi de mi no és pas per malifetes, ni per mal estudiant. Se'n recordava de que llegia molt i de que era molt estudiós (no com ara). M'ha passat en comptades ocasions el fet que m'hagi trobat algú que fa molt temps que no veig i tingui un bon record de mi. Això és... molt agradable.
Per cert, a l'Alfred li he dit que tenia un bloc. Si finalment has arribat al bloc i llegeixes això: gràcies per haver-me ajudat a ser com sóc i que sàpigues que tinc un llibre d'escacs teu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada