diumenge, 25 de maig de 2008

Oblidant superherois (relat)

El següent és un relat que vaig publicar a RC. Em va fer molta gràcia fer-lo i crec que és força original (almenys no és la versió mil dos-cents trenta-u de la Caputxeta Vermella).

Em vaig llevar de matinada. M’havia despertat una col•lisió entre dos cotxes davant de casa. Vaig treure el cap per la finestra. Superman, amb els cabells despentinats i amb marques als llençols a la cara es disposava a rescatar els ferits encallats. Después d’intentar-ho un parell de cops va concloure que era pràcticament imposible extreure’ls del mig de la ferralla. Va pensar que el millor que podia fer era trucar als bombers. Tres persones miraven bocabadats com Superman es donava per vençut, i per això va fugir cames ajudeu-me: potser es pensarien que era un inconscient fent-se passar per l’heroi. Mentrestant, l’Home de Gel prenia un gelat al piset que té a Sants. Era estiu i perdia aigua per tot arreu. Amb aquelles temperaturas era pràcticament imposible mantenir-se en forma i necessitava reprendre forces perquè a les tardes feia de dependent a Congelats la Sirena. La seva companya d’aventures, l’Estrella de Foc, estava treballant a la cuina del restaurant que va muntar. Les seves especialitats eren les torrades al gust i la crema catalana cremada. Ja no exercia de superheroïna. No des de que va incendiar un bosc sense voler. Sort que no la van enxampar, però ella mateixa es va castigar sense ser la superdona durant la resta de la seva vida. Prop del restaurant, a la linia 3 del Metro, als túnels de la parada “Zona Universitària”, les Tortugues Ninja sopen pizzes. En Leonardo, en Donatello, en Michelangelo i en Rafael, acompanyats del mestre Estellicó, ja no lluiten contra el Trinxant i els seus soldats del peu. Han muntat un centre de recuperació de rèptils en perill d’extinció.

Avui he anat a comprar al Mercat de la Boqueria. Gairebé tots els paradistes em coneixen, però n’hi ha una, la de les verdures i hortalisses, que és ben especial. Es tracta del Capità Enciam, un bon amic de la infancia. Va triomfar a la tele, però aviat se’l va oblidar. Va intentar muntar una empresa de reciclatge selectiu, però la gent no va aconseguir subvencions i no se’n va sortir. Fa 3 anys, al tenir una pensió patètica, vaig decidir llogar dues habitacions del meu pis. Em van venir dos senyors jubilats, amb els qui aviat vaig fer amistat. Es feien dir Batman i Robin. No tenien feina, eren vells i caducats, i l’únic que tenien era un cotxe que deuria ser modern a la seva època.

Pel telenotícies, una munió de periodistes esperava a les portes de la presó. Trenta anys després, el Zorro acabava la pena per formar part d’un grup de la màfia siciliana. La fama l’havia superat i va ser un dels màxims venedors i consumidors de droga d’Europa. Avui sortia de la cel•la amb el mateix bigoti amb el que va entrar però, aquest cop, més blanquinós. Li havia portat el cas en Hulk, operat de les seves transformacions, fart de que se li estripés la roba. Va estudiar dret i ara és advocat dels casos més famosos. Per famosos, els Increíbles; immigrants i descendents dels 4 Fantàstics. Són els herois de moda, saltant a la fama per ser la primera familia d’herois que reben ajuts del govern per familia nombrosa.

El meu heroi preferit sempre ha estat l’Spiderman. L’home emmascarat amb poders aràcnids. Ara bé, era el que salvava més vides, però aviat va veure que això de fer de superheroi no era gaire rentable. Va muntar un negoci paral•lel: fabricava xarxes esportives amb un teixit innovador (pel futbol, pel tennis, pel voleibol,…). Li va surtir bé i encara n’és el propietari. Cap a la quarantena, Spiderman va deixar d’exercir. La contaminació de la ciutat li esmicolava els pulmons mentre saltava d’edifici en edifici. Contaminació també és el que va motivar al Capità Planeta a pujar graons a Greenpeace fins a fer-se amb el màxim càrrec. El que li va fer guanyar més punts va ser derrotar de totes totes el Capità Pol•lució. Diu que aviat vol deixar Greenpeace i formar un grup polític ecològic per les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.

Era hora de dormir, vaig anar cap a l’habitació. Com cada nit, vaig obrir l’armari i vaig admirar aquell vestit blau, elàstic, amb la capa vermella lluent i amb un símbol al pit que m’identificava quan me’l posava: una "S" de Superman.

2 comentaris:

Dafne ha dit...

M'encanta aquest relat!!! Bé, de fet com tots els que fas! :P

Segueix relatant!

Jansy ha dit...

Home, cal dir que quan m'hi poso i estic inspirat... em surten frases com si fos de lletres!