La timidesa

Fa dies que em busco i no em trobo. He pensat, he regirat. He mirat els relats que creava fa un temps (i que ara escriuria totalment diferent). No m'enganyo: no sóc de lletres. He decidit penjar-ne un al bloc. Un relat que explica un pessic de com sóc i el que, en part, em marca la vida. Per què recupero aquest escrit? Perquè últimament em passen petites coses inexplicables des d'altres ulls però que tenen un motiu, si és que se'n pot dir així.

Timidesa, gran paraula. Millor escrita que parlada. Els tímids sabem més plasmar-la en un full que no pas pronunciar-la. Jo sóc tímid. Les persones tímides, en general, som introvertides, reservades, silencioses i desconfiades. No sabem parlar en públic, ni ens agrada que sentin les nostres converses al tren, ni tenim molts amics, ni sabem explicar allò que dins nostre entenem perfectament. “Busco una persona que sigui molt divertida, que parli molt i que no sigui gens tímida”; anuncis com aquest fan que dia a dia et sentis malament. Els no-tímids no entenen als tímids! Ells saben parlar molt, bé i en públic, però no saben entendre que no tothom és com ells. Ens redueixen les oportunitats, i fan que el món només sigui fet al seu gust. No ens volen, als tímids.

Jo mateix, em reuneixo de tant en tant amb gent d’una associació cultural, on és bo aportar idees i opinions. Jo en tinc moltes, però la timidesa no me les permet explicar. I llavors és quan algun no-tímid deixa anar alguna frase com “sempre parlen els mateixos”. És clar! Que no veus que no puc, que no em surt de dins? Ara, el pitjor que et poden dir és “encara no has dit res, què en penses d’aquest tema?”. No! No m’obligueu a parlar. Que no veieu que em feu més mal que bé? Per dir alguna cosa haig d’estar preparat. Però algun cop aconsegueixen el seu objectiu, i és llavors quan ho expliques tot, d’una tirada i desordenadament. No ho volia fer així, jo. També en aquestes ocasions, quan t’ataquen i et trastoquen el teu ordre interior, és quan sorgeix el color de la timidesa: el vermell. Els tímids ens enrojolem en situacions compromeses i això ens debilita davant dels demés. L’escalfor se t’apodera del rostre i notes com la sang et puja al cap. I quan penses que et deus posar vermell encara te n’hi poses més! Acabes tenint por.

Però a mi m’agrada ser tímid. I crec que a tots els tímids ens hauria d’agradar. Sabem escoltar, entendre millor els problemes dels altres; sabem valorar millor els sentiments, tractar amb més delicadesa i amor, raonar millor, pensar abans d’actuar. I aix!, aquests amors... Fins que no et coneixen bé no saben qui ets, però per conèixer-te del tot han de tenir paciència. Un cop ben coneguts, la timidesa atrau, per més que diguin.

I sabeu què? Caram, s’ha de controlar, això de ser tímid o no ser-ho. Cal tenir moments per tot, i fer servir l’arma adequada per la situació. Comprendre als tímids i pensar com es poden sentir en determinats moments. Però el millor de tot, és que els tímids poden aprendre a no ser-ho, però els que no ho són, no aprendran mai què és la timidesa.

Com n’és de bonica la timidesa...

Realment és bonica? Ara no ho diria pas així, ans al contrari.

Em sap greu, no puc fer-hi gaire. Decepciono reiteradament. Suposo que aquí no tinc vides infinites.

Gràcies per fer-me pensar.