dijous, 16 d’octubre de 2008

La timidesa

Fa dies que em busco i no em trobo. He pensat, he regirat. He mirat els relats que creava fa un temps (i que ara escriuria totalment diferent). No m'enganyo: no sóc de lletres. He decidit penjar-ne un al bloc. Un relat que explica un pessic de com sóc i el que, en part, em marca la vida. Per què recupero aquest escrit? Perquè últimament em passen petites coses inexplicables des d'altres ulls però que tenen un motiu, si és que se'n pot dir així.

Timidesa, gran paraula. Millor escrita que parlada. Els tímids sabem més plasmar-la en un full que no pas pronunciar-la. Jo sóc tímid. Les persones tímides, en general, som introvertides, reservades, silencioses i desconfiades. No sabem parlar en públic, ni ens agrada que sentin les nostres converses al tren, ni tenim molts amics, ni sabem explicar allò que dins nostre entenem perfectament. “Busco una persona que sigui molt divertida, que parli molt i que no sigui gens tímida”; anuncis com aquest fan que dia a dia et sentis malament. Els no-tímids no entenen als tímids! Ells saben parlar molt, bé i en públic, però no saben entendre que no tothom és com ells. Ens redueixen les oportunitats, i fan que el món només sigui fet al seu gust. No ens volen, als tímids.

Jo mateix, em reuneixo de tant en tant amb gent d’una associació cultural, on és bo aportar idees i opinions. Jo en tinc moltes, però la timidesa no me les permet explicar. I llavors és quan algun no-tímid deixa anar alguna frase com “sempre parlen els mateixos”. És clar! Que no veus que no puc, que no em surt de dins? Ara, el pitjor que et poden dir és “encara no has dit res, què en penses d’aquest tema?”. No! No m’obligueu a parlar. Que no veieu que em feu més mal que bé? Per dir alguna cosa haig d’estar preparat. Però algun cop aconsegueixen el seu objectiu, i és llavors quan ho expliques tot, d’una tirada i desordenadament. No ho volia fer així, jo. També en aquestes ocasions, quan t’ataquen i et trastoquen el teu ordre interior, és quan sorgeix el color de la timidesa: el vermell. Els tímids ens enrojolem en situacions compromeses i això ens debilita davant dels demés. L’escalfor se t’apodera del rostre i notes com la sang et puja al cap. I quan penses que et deus posar vermell encara te n’hi poses més! Acabes tenint por.

Però a mi m’agrada ser tímid. I crec que a tots els tímids ens hauria d’agradar. Sabem escoltar, entendre millor els problemes dels altres; sabem valorar millor els sentiments, tractar amb més delicadesa i amor, raonar millor, pensar abans d’actuar. I aix!, aquests amors... Fins que no et coneixen bé no saben qui ets, però per conèixer-te del tot han de tenir paciència. Un cop ben coneguts, la timidesa atrau, per més que diguin.

I sabeu què? Caram, s’ha de controlar, això de ser tímid o no ser-ho. Cal tenir moments per tot, i fer servir l’arma adequada per la situació. Comprendre als tímids i pensar com es poden sentir en determinats moments. Però el millor de tot, és que els tímids poden aprendre a no ser-ho, però els que no ho són, no aprendran mai què és la timidesa.

Com n’és de bonica la timidesa...

Realment és bonica? Ara no ho diria pas així, ans al contrari.

Em sap greu, no puc fer-hi gaire. Decepciono reiteradament. Suposo que aquí no tinc vides infinites.

Gràcies per fer-me pensar.

12 comentaris:

Dafne ha dit...

No decepciones ans al contrari!

Xàldiga ha dit...

Molt bones, ben retrobat!

Grata sorpresa que m'ha fet somriure, gràcies pel comentari.

M'he vist en el teu escrit. Et llegiré sovint,

un petó

Laia ha dit...

Ui déu n'hi do quin post, el teu!!! En primer lloc, no cal que em donis les gràcies! Però me n'alegro si el post et va fer pensar i això ha comportat alguna cosa positiva per a tu. En alguns dels escrits que fem cadascú hi pot trobar una petita part de sí mateix, una frase que li sona familiar, una expressió que el fa pensar...

I bé, no crec que sigui tan "idílica" com la pintaves abans, la timidesa: això de posar-se vermell és una putada,a mi em passa i llavors comences a tenir calor, i a suar, i buff... és un cercle viciós. I una cosa que jo de vegades he notat és que la timidesa se sent atreta una mica per aquells que no ho són, pels que es mostren més forts i segurs d'ells mateixos, com si busqués una mena de complementarietat... Almenys a primera vista i a distància. I llavors la timidesa creix més, perquè al costat d'algú així encara et sents més petit, més dèbil... (parlo en 1a persona, cada situació és diferent!)

Pensa també que la decepció és relativa. Si t'has autodecepcionat, si has acuat d'una manera que no t'agrada gens, es pot arreglar, perquè només tu mateix et pots canviar. Sona a tòpic però rectificar és de savis. I si contràriament algú s'ha sentit decepcionat mentre tu actuaves tal i com ets, sent natural, fent el que creies que era correcte... No te n'has de sentir culpable ni frustrat. No hem de ser totalment mal·leables a la resta, les nostres decisions són importants precisament per haver-les pres! I si serveix d'alguna cosa, com diu daphne, a mi tampoc em decepciones ^o^

I bé, tan sols tenim una vida per poder gaudir-la, i encara ets molt jove, de manera que molts ànims i a tirar endavant! Queda't amb aquesta frase, que t'he fotut un rotllo impressionant a dalt!

Jansy ha dit...

Dafne, tot són punts de vista...

Xàldiga, sigues benvinguda!

Laia, caram quin rotllo! :) No, la veritat és que agraeixo molt els "rotllos", sempre seran ben rebuts. Jo trobo que la timidesa és molt atractiva (o atraient), però és clar... com dius, cada situació és diferent.

Pel que fa a les decepcions, haig de dir que també entenc les altres persones, les que no entenen la timidesa. La timidesa és un problema pels tímids i també pels no-tímids, però potser caldria una mica d'esforç per entendre els dèbils. Tot plegat són un fotimer de prejudicis.

Suposo que hauria de canviar, encara que en sóc contrari. Però és clar, no puc canviar a tothom, oi?

Llum ha dit...

Ostres, no sé si comentar el post o els comentaris!!!

Tants cops m'he trobat de no dir res i que la gent em comenci a punxar perquè digui què en penso. I llavors encara és pitjor!

Recordo quan anava a l'institut, que a vegades ens feien parlar, i jo sempre callava. I em deien: "I tu què hi dius?" I jo sempre deia: "Estic pensant". I llavors algú que no era tímid, deia: "Doncs hauràs de dir una cosa molt bona, tant pensar! Segur que ens faràs caure de cul!" I llavors encara em costava més dir res :-(

En fi,

- Hola, em dic Llum, i sóc tímida :-D

Jansy ha dit...

Llum, la pressió que aguanten els tímids a vegades es fa insuportable. De totes maneres,

Benvinguda, Llum!

AntvianA ha dit...

Caram Jansy...m'acabo de llegir el teu text i talment com si l'hagués escrit jo. La timidesa m'ha tocat el que no sona durant anys i anys. A l'escola els professors que veien que no participava a classe i llavors feien aquell comentari de...LA PARTICIPACIÓ COMPTA COM A NOTA FINAAAL (comentari que feia una rabiota que argghh) o els companys... que per molts era transparent...amb lo timidota...com volia que sabéssin qui sóc! Els hi devia resultar del més avorrida! I després a la universitat, fent treballs en grup...on em passaven mil idees pel cap i no m'atreveia a exterioritzar-les...i obrir la maleïda boca..i els companys començaven a arrufar el nas pq semblava que passés del tema.

I quan una es posa vermellota com un pebrot...buh!

Però per sort...ara...ho he superat un xic...i això s'agraeix...pq el patiment que suposa tot plegat és difícil de portar durant el dia a dia.

Vaja...que m'ha anat de perles trobar el teu text...pq aq tema...ja has vist q em toca de ple.

Moltes gràcies i fins aviat!!!

Jansy ha dit...

AntvianA, me n'alegro que ho hagis superat, això està molt bé, suposo...

Em fa content que t'identifiquis en aquest tema, tot plegat és fotut, encara que per a la majoria no ho sembli ni ho sàpiga entendre.

Llàstima que no pugui entrar al teu bloc, em sap greu.

AntvianA ha dit...

Ui...aclareixo...només ho he superat un XIC! perquè et penses que tinc el blog tancat?! ;-)

Jansy ha dit...

Per això:

Aquest bloc només està obert per a lectors convidats
http://gulup.blogspot.com/

Sembla que no us han convidat a llegir aquest bloc. Si creieu que és un error, us recomanem que us poseu en contacte amb l'autor del bloc i li demaneu una invitació.

AntvianA ha dit...

Doncs això...continúo amb la meva línia timidota...i tinc el blog ben tancat i barrat! De tota manera, poques coses hi he posat...em falta constància. Si finalment em decideixo a obrir-lo...ja t'ho faré saber!

ptOnoT!

Sophia Blasco ha dit...

Com bé diu Jansy, la timidesa redueix les oportunitats, pot arribar a deixar-nos sense opcions.
La temensa ens aboca a defugir les situacions que ens la generen.
L'article 'Anatomia de la timidesa' http://coaching.bloc.cat/post/8952/144974 ens il·lustra sobre aquest estil de comportament.
Sophia Blasco