Quan vaig nèixer, els meus pares (i els meus germans) van comprar una càmera fotogràfica. Totes les fotografies anteriors de la meva família estan fetes amb una càmera molt antiga i sortien amb molta mala qualitat. Així que quan vaig nèixer totes les fotografies estaven centrades en mi, forces, tenint en compte que la càmera era nova.
És clar, això jo ho he anat sabent mirant la capsa de les fotografies que tinc per casa. Abans les fotografies es feien només quan es celebraven aniversaris o bé quan es feien sortides o viatges, així que tampoc podria dir que totes aquestes imatges representin la meva vida, tot el contrari.
El curiós de la meva vida en fotografies és que hi ha un lapse de temps on no existeixo. No surto en cap foto, simplement perquè no en fèiem. Suposo que la marxa dels meus germans de casa i el fet que jo em fés gran van suposar no fer instantànies. Després, per casualitat o en conseqüència, no m'agradava sortir en fotos, per falta d'autoestima o perquè simplement sempre he cregut que quedo fatal a les fotos (crec i és). Finalment, va arribar Internet i les fotografies digitals. I també la meva primera càmera, que, per cert, me la van fotre/robar en un bar de Manresa, concretament un dels cambrers. Amb això vaig començar a tenir fotos de tot, també de mi, i es va tancar l'espai buit de fotografies.
Però n'hi ha una que sempre m'ha fet gràcia i que fa gràcia a molta gent. De fet, aquesta foto no la conservaria si no fos pel que l'envolta. És la fotografia d'un carnet, del carnet del Club Super 3. Me'l vaig fer quan ho anunciaven per La Vanguardia i al mateix diari hi retallaves una butlleta (encara no hi havia les postals de "La Caixa"). Sempre m'ha semblat un honor ser dels primers, encara que per ser el número de soci 14.461 n'hi ha uns altres 14.460 davant, però la veritat és que no he conegut mai ningú amb un carnet menor (és clar que no vaig demanant el número de súper per tot arreu...). La foto és de quan tenia 4 anys. No, no sóc ros, però llavors ho era. Això ja passa als nens, el cabell s'enfosqueix.
És clar, això jo ho he anat sabent mirant la capsa de les fotografies que tinc per casa. Abans les fotografies es feien només quan es celebraven aniversaris o bé quan es feien sortides o viatges, així que tampoc podria dir que totes aquestes imatges representin la meva vida, tot el contrari.
El curiós de la meva vida en fotografies és que hi ha un lapse de temps on no existeixo. No surto en cap foto, simplement perquè no en fèiem. Suposo que la marxa dels meus germans de casa i el fet que jo em fés gran van suposar no fer instantànies. Després, per casualitat o en conseqüència, no m'agradava sortir en fotos, per falta d'autoestima o perquè simplement sempre he cregut que quedo fatal a les fotos (crec i és). Finalment, va arribar Internet i les fotografies digitals. I també la meva primera càmera, que, per cert, me la van fotre/robar en un bar de Manresa, concretament un dels cambrers. Amb això vaig començar a tenir fotos de tot, també de mi, i es va tancar l'espai buit de fotografies.
Però n'hi ha una que sempre m'ha fet gràcia i que fa gràcia a molta gent. De fet, aquesta foto no la conservaria si no fos pel que l'envolta. És la fotografia d'un carnet, del carnet del Club Super 3. Me'l vaig fer quan ho anunciaven per La Vanguardia i al mateix diari hi retallaves una butlleta (encara no hi havia les postals de "La Caixa"). Sempre m'ha semblat un honor ser dels primers, encara que per ser el número de soci 14.461 n'hi ha uns altres 14.460 davant, però la veritat és que no he conegut mai ningú amb un carnet menor (és clar que no vaig demanant el número de súper per tot arreu...). La foto és de quan tenia 4 anys. No, no sóc ros, però llavors ho era. Això ja passa als nens, el cabell s'enfosqueix.
Fotopeu 1: L'adreça que hi surt no és la meva actual.
Fotopeu 2: La merda del carnet està incrustada, no hi ha remei.
Fotopeu 2: La merda del carnet està incrustada, no hi ha remei.
7 comentaris:
Aquesta foto sempre que la veig em ric una estona XD. Per cert fixa't que encara hi ha els logos antics de TV3 i Canal 33! Tenen més anys que el pa ja. Jo em sembla que de super era el 144.000 i algo cosa que no és ser dels primers, però tampoc sóc dels supers més nous.
PD: Els números dels nostres carnets que ja no podem fer servir els hauran donat a algú? O queden per a nosaltres?
Luke, ben mirat això dels logos... em fa sentir vell! Sempre m'he preguntat què se'n fan dels números que han ocupat els socis que ja no ho són (se suposa que ja no som socis, no?). Fent un símil, els números de DNI dels morts no els donen a nous ciutadans identificats, així que suposo que el número de súper queda per la prosperitat. Si és així, el Club Super 3 no hauria de celebrar que té un milió de súpers ni cap altra xifra rodona... en té menys!
uo! un altre q va ser super jeje!
t'agrego al meu bloc ;)
espero que la teva colla tornia agafar enbranzida de nou!
salut i castells
Hahaha ostres jo el meu el tinc per allà tirat, de carnet dels súpers... l'he de tenir per algun lloc!! És mític...
Jo tinc una càmera de fotos analògica que em van regalar uns amics dels pares quan era més petita, i es veu que era molt bona i eás clar, no me la deixaven quan anava d'excursió i coses així per si de cas la nena perdia la càmera bona... I au, apareixen les càmeres digitals i s'ha quedat nova! perquè és clar, això de poder veure la foto un cop l'has feta, i posar-la a l'ordinador, i no haver de revelar... uff és que les digitals tenen molts avantatges!
Això de no voler sortir a les fotos... ho comparteixo :P
Xavi, i orgullós d'haver estat super! Em sap greu dir-te que la meva colla no tornarà a agafar embranzida... Si fins i tot el nostre cap de colla està a una altra!
Laia, Tens raó, les càmeres digitals són molt adequades pel temps que corren... ara bé, això de no tenir les fotos en paper... Quan tingui calés, procuraré tenir les fotos importants en àlbums, que sempre fa més il·lusió.
Bé, una xorrada però és que ho he mirat i jo sóc el num de super 161.114!!! :P Coi, el teu és dels primers eh!!
Laia, ja ho deia, jo, ja! :)
Publica un comentari a l'entrada