Ahir vaig parlar amb una noia que feia temps que no hi parlava. Vam dir les coses típiques que es diuen en aquests casos: com ens va la vida en general. Estava contenta. Ha fet un nou pas en la seva trajectòria personal. Un pas que la farà canviar. M'alegra.
Des de fa temps me n'adono que hi ha persones del meu voltant (entenguent "voltant" com a coneguts d'edat semblant a la meva) que prenen decisions que els fan canviar sobtadament la vida. O que les planegen fer, que és força semblant. Alguns fan passos agosarats, plens de risc: són valents i engrecats. D'altres fan passos petits però continus. T'ho expliquen i llavors ve aquell moment en que et pregunten com et va a tu. I tu no has fet cap pas important, potser ni tan sols un pas petit. Veus l'altre il·lusionat amb els seus plans i tu et sents com si estiguessis estancat.
En el fons, tothom fa canvis, encara que no siguin passos de gegant. I si no els fas ara, ja els faras més endavant. O què carai! Per què haig de fer un canvi tan agosarat? Potser ara no necessito canvis, o no els puc fer, o no em calen. La veritat és que moltes de les decisions que han prés els del meu voltant no les faria mai. Inclús m'atreviria a dir que crec que no haurien de fer aquests canvis. Cal fer un pas per canviar-ho tot? Jo no ho faria, tot i que a vegades m'agradaria. Jo he fet alguns canvis, però mai bruscos; no ho tiraria tot per la borda ni ho penso fer.
Em reconforta veure que no tothom fa aquest tipus de canvis, o que ja els han fet o que ja els faran. Vaja, que noto que porten un ritme semblant al meu. Potser m'equivoco i d'aquí un temps creuré que ja serà massa tard. Crec que en aquests moments faig el que em convé més, pel present i pel futur. Però sempre queda aquella por.
Des de fa temps me n'adono que hi ha persones del meu voltant (entenguent "voltant" com a coneguts d'edat semblant a la meva) que prenen decisions que els fan canviar sobtadament la vida. O que les planegen fer, que és força semblant. Alguns fan passos agosarats, plens de risc: són valents i engrecats. D'altres fan passos petits però continus. T'ho expliquen i llavors ve aquell moment en que et pregunten com et va a tu. I tu no has fet cap pas important, potser ni tan sols un pas petit. Veus l'altre il·lusionat amb els seus plans i tu et sents com si estiguessis estancat.
En el fons, tothom fa canvis, encara que no siguin passos de gegant. I si no els fas ara, ja els faras més endavant. O què carai! Per què haig de fer un canvi tan agosarat? Potser ara no necessito canvis, o no els puc fer, o no em calen. La veritat és que moltes de les decisions que han prés els del meu voltant no les faria mai. Inclús m'atreviria a dir que crec que no haurien de fer aquests canvis. Cal fer un pas per canviar-ho tot? Jo no ho faria, tot i que a vegades m'agradaria. Jo he fet alguns canvis, però mai bruscos; no ho tiraria tot per la borda ni ho penso fer.
Em reconforta veure que no tothom fa aquest tipus de canvis, o que ja els han fet o que ja els faran. Vaja, que noto que porten un ritme semblant al meu. Potser m'equivoco i d'aquí un temps creuré que ja serà massa tard. Crec que en aquests moments faig el que em convé més, pel present i pel futur. Però sempre queda aquella por.
3 comentaris:
D'això se'n diu ser conservador i tenir por als canvis!
Però si tu estàs content amb la teva feina pel present i pel futur, els canvis dels demès no t'han d'influir en res.
Ostres... un post per reflexionar... i molt! Jo també tinc aquesta sensació, la de no fer alguns canvis o de donar certs passos endavant, ja sigui per por o perquè simplement ara no puc. I tenir la sensació de no saber si fas bé o no, de que potser et perds coses que podries viure... no sé, manies. També he aconseguit arribar a un punt de plantejar-me què tinc i que ja m'està bé, que tampoc em cal fer aquest pas important ara. Ja arribarà.
Doncs endavant!
Jes, és veritat que no m'han d'influer els canvis dels demés, però quan veus els que t'envolten que fan segons quines coses, et preguntes: i què coi faig jo?
Laia, a vegades fem passos sense adonar-nos. Per exemple, treure's el carnet de conduir. Jo quan encara no el tenia, veia que d'altres se'l treien i m'avançaven en aquell aspecte. Però sempre hi ha la sensació de no fer res... suposo que també va a personalitats.
Publica un comentari a l'entrada