Polifòbia

De camí a casa, m'he trobat en menys de 2 km fins a 4 punts de control on els Mossos vigilaven els cotxes que passaven per davant. M'he sentit com sempre: observat, vigilat, acusat. Tinc fòbia als controls policials. Una fòbia més.

Sempre que passo per davant d'un control policial penso que m'aturaran. I no és pas perquè hagi begut o pensi que hagi comès alguna infracció, sinó que, simplement, no m'agrada que m'aturin i m'analitzin.

Ja em van fer bufar un cop. La veritat és que em va sorprendre trobar-los. Paro la música, m'aturen i em miren la cara, il·luminant-me amb l'espasa làser aquella que tenen. Per què ho fan això? Que feia cara de borratxo? I ara sóc l'única persona jove que conec que l'han fet bufar. Com si sortís gaire de nit! Això sí, des de llavors, cada cop que torno a passar per allà de nit, redueixo velocitat i ja me'ls imagino esperant-me amb candeletes. Per sort, no m'han parat més (feia bona cara, es veu).

Com deia, avui, 4 controls. I a tots he pensat: Carai, i si busquen algú? I si em confonen amb aquest algú? Com sé jo que no m'assemblo al terrorista que busquen. Segur que em paren, segur que em paren. Em fotaré nerviós, engegaré els parabrises, tocaré el claxon i encara sospitaran més. Però un cop més no m'han parat.

Casa.bmp

Dilluns vaig ensenyar als meus alumnes com funciona el Paint. A més, els hi vaig dir que fessin una casa, per practicar el que havien après. Per donar idees, vaig fer la meva pròpia casa, mostrant-la pel projector.

I aquesta és la meva casa (quan era petit les feia igual):

Ja sabia que m'equivocava de carrera... D'aquí a arquitecte!

Dues coses d'Eurovisió

Ja sé que vaig tard. Ara que tot ha passat, vaig jo i escric un post. Però és que vull dir dues coses, com diu el títol. No tenen res a veure una amb l'altra, però no volia fer dos posts.

La primera sorprèn a aquells que ho desconeixen. El muntatge d'Eurovisió és patètic. L'escenari sempre és diferent però sempre són iguals. Sempre hi ha molts llums i focs. Però a diferència del que la televisió ens té acostumats, a Eurovisió es canta en directe. Sí, sí. La veu és en directe. Si us fixeu, a la cançó del Rodolfo, es deixa de dir "abuela" dos cops. O l'any de la Beth, fot uns crits que flipes. La música no es fa en directe (a menys que les guitarres siguin amb Bluetooth).

La segona ja em preocupa més. I és més seriosa. Es tracta de la llengua. Dels 25 països de la final:

• 13 van cantar en anglès, com Polònia, Alemanya, Suècia, Grècia i Rússia.


• 4 barrejaven l'anglès amb una altra llengua, com França i Espanya.


• Només 8 en idiomes diferents.

Estic preocupat perquè en un concurs europeu no es va sentir ni l'alemany, ni el grec, ni el rus.

L'anglès està guanyant la seva pròpia guerra mundial. No té enemics; ningú lluita per la seva llengua, per la seva cultura; ningú defensa allò que és seu i aviat tot serà de tothom, o més aviat, tot pertanyerà a la cultura ianqui. Sé que sempre ho dic, però és que cada cop hi ha més signes d'evidència.

Oblidant superherois (relat)

El següent és un relat que vaig publicar a RC. Em va fer molta gràcia fer-lo i crec que és força original (almenys no és la versió mil dos-cents trenta-u de la Caputxeta Vermella).

Em vaig llevar de matinada. M’havia despertat una col•lisió entre dos cotxes davant de casa. Vaig treure el cap per la finestra. Superman, amb els cabells despentinats i amb marques als llençols a la cara es disposava a rescatar els ferits encallats. Después d’intentar-ho un parell de cops va concloure que era pràcticament imposible extreure’ls del mig de la ferralla. Va pensar que el millor que podia fer era trucar als bombers. Tres persones miraven bocabadats com Superman es donava per vençut, i per això va fugir cames ajudeu-me: potser es pensarien que era un inconscient fent-se passar per l’heroi. Mentrestant, l’Home de Gel prenia un gelat al piset que té a Sants. Era estiu i perdia aigua per tot arreu. Amb aquelles temperaturas era pràcticament imposible mantenir-se en forma i necessitava reprendre forces perquè a les tardes feia de dependent a Congelats la Sirena. La seva companya d’aventures, l’Estrella de Foc, estava treballant a la cuina del restaurant que va muntar. Les seves especialitats eren les torrades al gust i la crema catalana cremada. Ja no exercia de superheroïna. No des de que va incendiar un bosc sense voler. Sort que no la van enxampar, però ella mateixa es va castigar sense ser la superdona durant la resta de la seva vida. Prop del restaurant, a la linia 3 del Metro, als túnels de la parada “Zona Universitària”, les Tortugues Ninja sopen pizzes. En Leonardo, en Donatello, en Michelangelo i en Rafael, acompanyats del mestre Estellicó, ja no lluiten contra el Trinxant i els seus soldats del peu. Han muntat un centre de recuperació de rèptils en perill d’extinció.

Avui he anat a comprar al Mercat de la Boqueria. Gairebé tots els paradistes em coneixen, però n’hi ha una, la de les verdures i hortalisses, que és ben especial. Es tracta del Capità Enciam, un bon amic de la infancia. Va triomfar a la tele, però aviat se’l va oblidar. Va intentar muntar una empresa de reciclatge selectiu, però la gent no va aconseguir subvencions i no se’n va sortir. Fa 3 anys, al tenir una pensió patètica, vaig decidir llogar dues habitacions del meu pis. Em van venir dos senyors jubilats, amb els qui aviat vaig fer amistat. Es feien dir Batman i Robin. No tenien feina, eren vells i caducats, i l’únic que tenien era un cotxe que deuria ser modern a la seva època.

Pel telenotícies, una munió de periodistes esperava a les portes de la presó. Trenta anys després, el Zorro acabava la pena per formar part d’un grup de la màfia siciliana. La fama l’havia superat i va ser un dels màxims venedors i consumidors de droga d’Europa. Avui sortia de la cel•la amb el mateix bigoti amb el que va entrar però, aquest cop, més blanquinós. Li havia portat el cas en Hulk, operat de les seves transformacions, fart de que se li estripés la roba. Va estudiar dret i ara és advocat dels casos més famosos. Per famosos, els Increíbles; immigrants i descendents dels 4 Fantàstics. Són els herois de moda, saltant a la fama per ser la primera familia d’herois que reben ajuts del govern per familia nombrosa.

El meu heroi preferit sempre ha estat l’Spiderman. L’home emmascarat amb poders aràcnids. Ara bé, era el que salvava més vides, però aviat va veure que això de fer de superheroi no era gaire rentable. Va muntar un negoci paral•lel: fabricava xarxes esportives amb un teixit innovador (pel futbol, pel tennis, pel voleibol,…). Li va surtir bé i encara n’és el propietari. Cap a la quarantena, Spiderman va deixar d’exercir. La contaminació de la ciutat li esmicolava els pulmons mentre saltava d’edifici en edifici. Contaminació també és el que va motivar al Capità Planeta a pujar graons a Greenpeace fins a fer-se amb el màxim càrrec. El que li va fer guanyar més punts va ser derrotar de totes totes el Capità Pol•lució. Diu que aviat vol deixar Greenpeace i formar un grup polític ecològic per les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.

Era hora de dormir, vaig anar cap a l’habitació. Com cada nit, vaig obrir l’armari i vaig admirar aquell vestit blau, elàstic, amb la capa vermella lluent i amb un símbol al pit que m’identificava quan me’l posava: una "S" de Superman.

Presentació dels premis c@ts

Faig saber que a la blogosfera catalana ha aparegut una proposta d'uns quants blocaires. Es tracta d'uns premis que s'otorgaran als blocs en català, separats per categories. La diferència que trobo amb els milers de premis que he vist mai per la blogosfera és que aquests seran molt democràticsl, ja que, fins ara, sempre s'havien otorgat premis per opinions personals (rotllo cadena).

El funcionament és fàcil. En primer lloc, a través del bloc de c@ts, s'han de proposar blocs per a les categories (n'hi ha 12). Les propostes es podran fer des de l'1 de juny fins el 31 de juliol. L'1 de setembre donaran a conèixer els 3, 4 o 5 blocs més proposats per a cada categoria i s'obrirà el termini per a votar-ne un (fins el 30 de setembre).

Així que el que toca ara és fer-ho saber al màxim de gent i, a partir de l'1 de juny, proposar blocs.

Desfer el caos

Tots sabem que l'entrada i sortida de Barcelona per carretera és molt fràgil. Només fa falta un sol accident/incident per a que s'embussi tota l'àrea metropolitana. Avui han hagut de tallar la Ronda Litoral per la fuga que hi ha hagut al port i això ha creat que Barcelona quedés bloquejada costat Llobregat - costat Besós.

Cada matí, es formen cues per les vies d'entrada a la ciutat. Conductors, sols i escoltant la ràdio per passar l'estona odien conduir i fer cua. Mentrestant, 40 persones fan miracles per a poder viatjar en bus. Cada mitja hora passa un autobus per Sant Andreu de la Barca, en direcció a Barcelona. Trigarà més que els cotxes en arribar (tot i que aquests fagin cua) i portarà tot de gent enxovada a l'interior a treballar o estudiar.

Un bus ple equival a 30 cotxes, pel que fa a la gent que transporta. Si el transport públic hagués de substituir els automòbils, la solució seria posar un bus cada mitja hora? Sé del cert que molts dels conductors de cotxe desitjarien anar en bus, en tren. Però... és impracticable! Si tothom que ho desitgés, ho fes, el caos es crearia a les parades del bus (a cops de puny per entrar primer). Per què no donem l'oportunitat definitiva al transport públic? La solució passa per a posar-ne més, simplement.

El tren i el metro. Normalment no tenim queixes amb això (bé, quan dic tren, vull dir Ferrocarrils). Però què costaria posar trens nocturns en tota la seva línia? Trens i metros tota la nit. Ni que sigui un o dos cada hora... Les proves que s'han fet fins ara donen bons resultats. Per què no ho apliquem sempre i a tot arreu?

I per altra banda, carai, necessitem més varietat. Si volgués anar a El Papiol (ho tinc a 5km), necessitaria fer una marató per anar-hi en transport públic! Conec un cas que per anar de Banyoles a Lleida va trigar 7 hores agafant 5 transports diferents. Té cap mena de lògica, això?

Llavors ens diuen que anem a 80km/h, per a que no fem cua i contaminem menys...

Parlo sense vergonya!

Tothom coneix la campanya "Dóna corda al català" que la Generalitat anunciava per tot arreu, en principi dirigit als nouvinguts. Malauradament, la campanya ja no té sentit des de que Montilla és el president.

Hi ha molts catalanoparlants que es dirigeixen als castellanoparlants en castellà. Si els hi preguntem per què parlen en castellà no ens saben contestar, o el que és pitjor, ens diuen que ho fan per educació. Jo era un d'ells; dels que canviaven l'idioma, segurament perquè sempre ho havia vist fer així. Cada cop que algú se'm dirigia en castellà, jo li contestava en castellà, per molt que em costi parlar-hi. Fins i tot, a algunes persones amb pinta castellanoparlants, directament els hi parlava en castellà. Per cert, sí, hi ha gent amb cara de català i gent amb cara castellana, tot i que no sempre és fàcil encertar-la.

Va arribar un dia que, arrel de conèixer alguns casos de persones que SEMPRE es dirigien en català, vaig pensar que jo en podia ser un d'ells. Així que em vaig obligar a fer-ho. Ara parlo amb tothom en català, per molt castellanoparlants que siguin. Puc mantenir converses parlant jo en català i l'altre interlocutor en castellà, sense caqp problema. Fins i tot, hi ha algú castellanoparlant que m'ha agraït que li parli en català, ja que tothom li parla en castellà i mai pot aprendre el català.

Tots sabem que aquest problema de canviar d'idioma, el tenim més a la zona metropolitana que no pas a les comarques del nord (per exemple). Només cal fixar-se en un detall per veure-ho clar. Els immigrants que s'instal·len a Barcelona només saben parlar en castellà perquè tothom se'ls hi dirigeix en castellà. En canvi, els que viuen a Olot, Banyoles, Ripoll... saben parlar ambdues llengües per igual, o almensy s'interessen per aprendre'l, perquè hi ha gent que els hi parla en català.

Jo animo a qui ho vulgui provar, això de començar a dirigir-se sempre en català. Al principi costa una mica, però després ja surt per si sol. Fins i tot t'ho poden agrair. Parla sense vergonya, parla en llibertat!