Polifòbia

De camí a casa, m'he trobat en menys de 2 km fins a 4 punts de control on els Mossos vigilaven els cotxes que passaven per davant. M'he sentit com sempre: observat, vigilat, acusat. Tinc fòbia als controls policials. Una fòbia més.

Sempre que passo per davant d'un control policial penso que m'aturaran. I no és pas perquè hagi begut o pensi que hagi comès alguna infracció, sinó que, simplement, no m'agrada que m'aturin i m'analitzin.

Ja em van fer bufar un cop. La veritat és que em va sorprendre trobar-los. Paro la música, m'aturen i em miren la cara, il·luminant-me amb l'espasa làser aquella que tenen. Per què ho fan això? Que feia cara de borratxo? I ara sóc l'única persona jove que conec que l'han fet bufar. Com si sortís gaire de nit! Això sí, des de llavors, cada cop que torno a passar per allà de nit, redueixo velocitat i ja me'ls imagino esperant-me amb candeletes. Per sort, no m'han parat més (feia bona cara, es veu).

Com deia, avui, 4 controls. I a tots he pensat: Carai, i si busquen algú? I si em confonen amb aquest algú? Com sé jo que no m'assemblo al terrorista que busquen. Segur que em paren, segur que em paren. Em fotaré nerviós, engegaré els parabrises, tocaré el claxon i encara sospitaran més. Però un cop més no m'han parat.

Casa.bmp

Dilluns vaig ensenyar als meus alumnes com funciona el Paint. A més, els hi vaig dir que fessin una casa, per practicar el que havien après. Per donar idees, vaig fer la meva pròpia casa, mostrant-la pel projector.

I aquesta és la meva casa (quan era petit les feia igual):

Ja sabia que m'equivocava de carrera... D'aquí a arquitecte!

Dues coses d'Eurovisió

Ja sé que vaig tard. Ara que tot ha passat, vaig jo i escric un post. Però és que vull dir dues coses, com diu el títol. No tenen res a veure una amb l'altra, però no volia fer dos posts.

La primera sorprèn a aquells que ho desconeixen. El muntatge d'Eurovisió és patètic. L'escenari sempre és diferent però sempre són iguals. Sempre hi ha molts llums i focs. Però a diferència del que la televisió ens té acostumats, a Eurovisió es canta en directe. Sí, sí. La veu és en directe. Si us fixeu, a la cançó del Rodolfo, es deixa de dir "abuela" dos cops. O l'any de la Beth, fot uns crits que flipes. La música no es fa en directe (a menys que les guitarres siguin amb Bluetooth).

La segona ja em preocupa més. I és més seriosa. Es tracta de la llengua. Dels 25 països de la final:

• 13 van cantar en anglès, com Polònia, Alemanya, Suècia, Grècia i Rússia.


• 4 barrejaven l'anglès amb una altra llengua, com França i Espanya.


• Només 8 en idiomes diferents.

Estic preocupat perquè en un concurs europeu no es va sentir ni l'alemany, ni el grec, ni el rus.

L'anglès està guanyant la seva pròpia guerra mundial. No té enemics; ningú lluita per la seva llengua, per la seva cultura; ningú defensa allò que és seu i aviat tot serà de tothom, o més aviat, tot pertanyerà a la cultura ianqui. Sé que sempre ho dic, però és que cada cop hi ha més signes d'evidència.

Oblidant superherois (relat)

El següent és un relat que vaig publicar a RC. Em va fer molta gràcia fer-lo i crec que és força original (almenys no és la versió mil dos-cents trenta-u de la Caputxeta Vermella).

Em vaig llevar de matinada. M’havia despertat una col•lisió entre dos cotxes davant de casa. Vaig treure el cap per la finestra. Superman, amb els cabells despentinats i amb marques als llençols a la cara es disposava a rescatar els ferits encallats. Después d’intentar-ho un parell de cops va concloure que era pràcticament imposible extreure’ls del mig de la ferralla. Va pensar que el millor que podia fer era trucar als bombers. Tres persones miraven bocabadats com Superman es donava per vençut, i per això va fugir cames ajudeu-me: potser es pensarien que era un inconscient fent-se passar per l’heroi. Mentrestant, l’Home de Gel prenia un gelat al piset que té a Sants. Era estiu i perdia aigua per tot arreu. Amb aquelles temperaturas era pràcticament imposible mantenir-se en forma i necessitava reprendre forces perquè a les tardes feia de dependent a Congelats la Sirena. La seva companya d’aventures, l’Estrella de Foc, estava treballant a la cuina del restaurant que va muntar. Les seves especialitats eren les torrades al gust i la crema catalana cremada. Ja no exercia de superheroïna. No des de que va incendiar un bosc sense voler. Sort que no la van enxampar, però ella mateixa es va castigar sense ser la superdona durant la resta de la seva vida. Prop del restaurant, a la linia 3 del Metro, als túnels de la parada “Zona Universitària”, les Tortugues Ninja sopen pizzes. En Leonardo, en Donatello, en Michelangelo i en Rafael, acompanyats del mestre Estellicó, ja no lluiten contra el Trinxant i els seus soldats del peu. Han muntat un centre de recuperació de rèptils en perill d’extinció.

Avui he anat a comprar al Mercat de la Boqueria. Gairebé tots els paradistes em coneixen, però n’hi ha una, la de les verdures i hortalisses, que és ben especial. Es tracta del Capità Enciam, un bon amic de la infancia. Va triomfar a la tele, però aviat se’l va oblidar. Va intentar muntar una empresa de reciclatge selectiu, però la gent no va aconseguir subvencions i no se’n va sortir. Fa 3 anys, al tenir una pensió patètica, vaig decidir llogar dues habitacions del meu pis. Em van venir dos senyors jubilats, amb els qui aviat vaig fer amistat. Es feien dir Batman i Robin. No tenien feina, eren vells i caducats, i l’únic que tenien era un cotxe que deuria ser modern a la seva època.

Pel telenotícies, una munió de periodistes esperava a les portes de la presó. Trenta anys després, el Zorro acabava la pena per formar part d’un grup de la màfia siciliana. La fama l’havia superat i va ser un dels màxims venedors i consumidors de droga d’Europa. Avui sortia de la cel•la amb el mateix bigoti amb el que va entrar però, aquest cop, més blanquinós. Li havia portat el cas en Hulk, operat de les seves transformacions, fart de que se li estripés la roba. Va estudiar dret i ara és advocat dels casos més famosos. Per famosos, els Increíbles; immigrants i descendents dels 4 Fantàstics. Són els herois de moda, saltant a la fama per ser la primera familia d’herois que reben ajuts del govern per familia nombrosa.

El meu heroi preferit sempre ha estat l’Spiderman. L’home emmascarat amb poders aràcnids. Ara bé, era el que salvava més vides, però aviat va veure que això de fer de superheroi no era gaire rentable. Va muntar un negoci paral•lel: fabricava xarxes esportives amb un teixit innovador (pel futbol, pel tennis, pel voleibol,…). Li va surtir bé i encara n’és el propietari. Cap a la quarantena, Spiderman va deixar d’exercir. La contaminació de la ciutat li esmicolava els pulmons mentre saltava d’edifici en edifici. Contaminació també és el que va motivar al Capità Planeta a pujar graons a Greenpeace fins a fer-se amb el màxim càrrec. El que li va fer guanyar més punts va ser derrotar de totes totes el Capità Pol•lució. Diu que aviat vol deixar Greenpeace i formar un grup polític ecològic per les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.

Era hora de dormir, vaig anar cap a l’habitació. Com cada nit, vaig obrir l’armari i vaig admirar aquell vestit blau, elàstic, amb la capa vermella lluent i amb un símbol al pit que m’identificava quan me’l posava: una "S" de Superman.

Presentació dels premis c@ts

Faig saber que a la blogosfera catalana ha aparegut una proposta d'uns quants blocaires. Es tracta d'uns premis que s'otorgaran als blocs en català, separats per categories. La diferència que trobo amb els milers de premis que he vist mai per la blogosfera és que aquests seran molt democràticsl, ja que, fins ara, sempre s'havien otorgat premis per opinions personals (rotllo cadena).

El funcionament és fàcil. En primer lloc, a través del bloc de c@ts, s'han de proposar blocs per a les categories (n'hi ha 12). Les propostes es podran fer des de l'1 de juny fins el 31 de juliol. L'1 de setembre donaran a conèixer els 3, 4 o 5 blocs més proposats per a cada categoria i s'obrirà el termini per a votar-ne un (fins el 30 de setembre).

Així que el que toca ara és fer-ho saber al màxim de gent i, a partir de l'1 de juny, proposar blocs.

Desfer el caos

Tots sabem que l'entrada i sortida de Barcelona per carretera és molt fràgil. Només fa falta un sol accident/incident per a que s'embussi tota l'àrea metropolitana. Avui han hagut de tallar la Ronda Litoral per la fuga que hi ha hagut al port i això ha creat que Barcelona quedés bloquejada costat Llobregat - costat Besós.

Cada matí, es formen cues per les vies d'entrada a la ciutat. Conductors, sols i escoltant la ràdio per passar l'estona odien conduir i fer cua. Mentrestant, 40 persones fan miracles per a poder viatjar en bus. Cada mitja hora passa un autobus per Sant Andreu de la Barca, en direcció a Barcelona. Trigarà més que els cotxes en arribar (tot i que aquests fagin cua) i portarà tot de gent enxovada a l'interior a treballar o estudiar.

Un bus ple equival a 30 cotxes, pel que fa a la gent que transporta. Si el transport públic hagués de substituir els automòbils, la solució seria posar un bus cada mitja hora? Sé del cert que molts dels conductors de cotxe desitjarien anar en bus, en tren. Però... és impracticable! Si tothom que ho desitgés, ho fes, el caos es crearia a les parades del bus (a cops de puny per entrar primer). Per què no donem l'oportunitat definitiva al transport públic? La solució passa per a posar-ne més, simplement.

El tren i el metro. Normalment no tenim queixes amb això (bé, quan dic tren, vull dir Ferrocarrils). Però què costaria posar trens nocturns en tota la seva línia? Trens i metros tota la nit. Ni que sigui un o dos cada hora... Les proves que s'han fet fins ara donen bons resultats. Per què no ho apliquem sempre i a tot arreu?

I per altra banda, carai, necessitem més varietat. Si volgués anar a El Papiol (ho tinc a 5km), necessitaria fer una marató per anar-hi en transport públic! Conec un cas que per anar de Banyoles a Lleida va trigar 7 hores agafant 5 transports diferents. Té cap mena de lògica, això?

Llavors ens diuen que anem a 80km/h, per a que no fem cua i contaminem menys...

Parlo sense vergonya!

Tothom coneix la campanya "Dóna corda al català" que la Generalitat anunciava per tot arreu, en principi dirigit als nouvinguts. Malauradament, la campanya ja no té sentit des de que Montilla és el president.

Hi ha molts catalanoparlants que es dirigeixen als castellanoparlants en castellà. Si els hi preguntem per què parlen en castellà no ens saben contestar, o el que és pitjor, ens diuen que ho fan per educació. Jo era un d'ells; dels que canviaven l'idioma, segurament perquè sempre ho havia vist fer així. Cada cop que algú se'm dirigia en castellà, jo li contestava en castellà, per molt que em costi parlar-hi. Fins i tot, a algunes persones amb pinta castellanoparlants, directament els hi parlava en castellà. Per cert, sí, hi ha gent amb cara de català i gent amb cara castellana, tot i que no sempre és fàcil encertar-la.

Va arribar un dia que, arrel de conèixer alguns casos de persones que SEMPRE es dirigien en català, vaig pensar que jo en podia ser un d'ells. Així que em vaig obligar a fer-ho. Ara parlo amb tothom en català, per molt castellanoparlants que siguin. Puc mantenir converses parlant jo en català i l'altre interlocutor en castellà, sense caqp problema. Fins i tot, hi ha algú castellanoparlant que m'ha agraït que li parli en català, ja que tothom li parla en castellà i mai pot aprendre el català.

Tots sabem que aquest problema de canviar d'idioma, el tenim més a la zona metropolitana que no pas a les comarques del nord (per exemple). Només cal fixar-se en un detall per veure-ho clar. Els immigrants que s'instal·len a Barcelona només saben parlar en castellà perquè tothom se'ls hi dirigeix en castellà. En canvi, els que viuen a Olot, Banyoles, Ripoll... saben parlar ambdues llengües per igual, o almensy s'interessen per aprendre'l, perquè hi ha gent que els hi parla en català.

Jo animo a qui ho vulgui provar, això de començar a dirigir-se sempre en català. Al principi costa una mica, però després ja surt per si sol. Fins i tot t'ho poden agrair. Parla sense vergonya, parla en llibertat!

Com aprendre's l'abecedari i no morir en l'intent

Bé, tot i que el títol és gairebé més llarg que el post, el que vull explicar és justament això: com em vaig aprendre l'abecedari? No hi ha cap dificultat en aprendre's l'abecedari, però jo tenia certs problemes amb algunes lletres.

Més concretament, tenia dificultats amb l'ordre de la "f" i de la "g", per una banda, i amb la "r", "s" i "t" per una altra. Vaig solucionar el problema amb unes simples regles mnemotècniques, només es tractava de recordar dues paraules: "Figo" i "reset". Des d'aleshores, no vaig tenir més problemes. Què volíeu? El Figo era el meu jugador preferit.

El més curiós és que, encara ara, penso en "Figo" i "reset" per saber si la "f" va davant de la "g" o si va primer la "t" o la "r". Sóc absurd.

Dept. - Vilafranca del Penedès - 17/05/2008

Sala On. O Discoteca On. Una discoteca al bell mig de Vilafranca. Amb l'entrada dins d'un restaurant xinès (sí, sí, ho he escrit bé) i encrustada al subsòl vilafranquí. Baixant les escales sorprèn una enorme sala plena de barres de bar, llums de colors i un escenari estranyament enlairat.

És el concert dels Dept.. El/s taloner/s Miquel Abras van tocar un seguit de cançons amb lletres força maques i molt rockeres. La veritat va ser una estona agradable tot i que no m'agrada desconèixer les lletres dels grups que tinc davant. Parlant de davant, just davant de l'escenari hi havia una de les barres de bar que impedia que ningú s'hi apropés, i va quedar un sermicercle de la vergonya davant dels grups.

Després d'uns 3/4 d'hora de concert de Miquel Abras, va venir el moment dels Dept.. Els manresans van fer un repertori amb les millors cançons canyeres que tenen. Per començar, vam poder sentir temes de l'últim disc "Equilibri" com "L'evolució del coneixement" (just la primera), "Fum", "Poetes", "Encendre", "Més senzill" o la gran "Tot el que més desconeixo". També van tocar una versió esplèndida de l'última cançó del disc, "Vici". Del disc "Visions" van interpretar "Vols" o "Síndrome" i van recordar grans temes del disc "Sensacions" com "Somriu", "No em despertaré", "Tota una vida" o la mateixa "Sensacions".

El grup format per en Gabi (bateria), en Txero (teclats i veus), en Pere (baix) i en David (veu i guitarra) van deixar una sala que els desconeixia amb un bon regust de boc. Els Dept. van demostrar amb el seu rock èpic que són un grup gran (tot i que amb pocs seguidors).

Per cert, sorprenent la bona acústica del local.

Prejudicis

Molts cops veiem algú i el classifiquem, ja sigui per la seva forma de vestir, per la forma de parlar o pel seu color de pell. O quan algú ens explica una cosa que li ha explicat l'altre que diu que li ha explicat no sé qui i llavors nosaltres ens fem una imatge del que realment ha passat completament a l'inrevés. Són els prejudicis i tots en tenim amb més o menys mesura.

A vegades val més que ens pensem les coses més d'un cop abans de treure'n conclusions. El vídeo ens ho demostra...

Parlar de vostè

Mai m'ha agradat parlar de vostè. Sempre he pensat que és millor considerar tothom com a igual, ja que, en el fons, tots som persones. Tot i que penso això, hi ha un cas que sempre he considerat adequat parlar de vostè, que són els personatges importants pels càrrecs que ocupen (rotllo gent dels ajuntaments, advocats o els caps de la feina), simplement, perquè imposen respecte i has de demostrar submissió (només fer-ho veure).

Quan vaig començar a fer classes d'informàtica a gent gran se'm va plantejar el dubte. Hi ha cases on als pares se'ls parla de vostè o de vós, però això se'm fa molt estrany. I en més ocasions, se'ls parla als avis de vostè, però tampoc és possible en el meu cas, ja que els tinc tots morts. Així que no tinc gaire pràctica amb la gent gran. Els hi haig de parlar de vosté?

Per mi, la resposta seria clarament "no". Jo tutejaria a tothom que calgués, perquè no són més importants que jo, per molta experiència que tinguin. Però quan ho vaig dur a terme no vaig poder. Els hi parlava de "tu" però n'era incapaç, no em sortien les paraules. No sé ben bé el perquè, però suposo que trobava que tutejant-los els ofenia. Algú pot dir que el millor és preguntar si podem tutejar, però qui coi diu "no, no em pots tutejar"?

Així que vaig decidir que el millor era parlar de vostè, i si algú em deia alguna cosa, jo ho canviaria. Per què he acabat fent el que no volia? Culleres...

Problema d'edats

El següent no és un problema dels típics d'edats que tots hem fet a l'escola. Aquest és un xic especial. La veritat és que no me n'havia trobat un de tant bo. L'he tret d'una pel·lícula plena de problemes matemàtics, "La habitación de Fermat". Us recomano que si la voleu veure no llegiu el problema; treurà tota emoció en aquell punt de la pel·lícula (per cert, força bona per ser espanyola, es va merèixer que li posés un 8 a Filmaffinity). Aquí teniu el problema:

Una mare és 21 anys més gran que el seu fill. Al cap de 6 anys, l'edat de la mare serà cinc vegades la que tingui el fill. Què està fent el pare?

És senzill, però em fa fer gràcia. D'aquí una setmana poso la solució en un comentari.

Sopars de classe

Els últims 8 e-mails que tinc a la bústia del meu correu electrònic tenen el mateix assumpte, "Sopar ex alumnes". Properament se'n "celebrarà" un. Més o menys cada any hi ha notícies d'un sopar de classe. La idea sempre és de les de sempre (o una, o l'altra, o l'altra). Era la gent guai (i segur que encara ho són).

Dels 4 o 5 que se n'han fet, només vaig anar a un d'ells. Va ser patètic: gent que feia molt que no veia (perquè van abandonar els estudis) i que semblava que fossin qui sap què. Alguns venien amb la parella... i ja em diras tu, què fot el novio o la novia a un sopar d'ex-alumnes? Bé, la resposta ja la sé: d'objecte, de trofeu. I aquelles típiques preguntes de "i ara què fas?" o "encara estudies?" que ja me les veig a venir i em vénen calfreds.

No hi vaig per dues raons. La primera és perquè a la majoria de gent no la vull veure, no en tinc necessitat. Ni m'han aportat res ni els he d'agrair res. De fet, molts dels que voldria veure no hi aniran. La segona raó és perquè el teatre el veig assegut en butaca, i no pas a un sopar com aquests. Un plegat d'enganys i autoenganys: gent que fa veure que es cau bé, els guais creuen que continuen liderant, alumnes afectats pel bullying que ara actuen com si res... El maquillatge fa molt; de segur que ningú explicarà les seves misèries.

Jo tinc dues maneres d'estar lligat al passat, a la meva classe: anant de tant en tant a visitar la meva escola (i els profes) i l'altra és continuar tenint l'amistat amb els que més em relacionava, que és l'única cosa que n'he tret de bo. I amb aquests serà amb els que puc passar tota una nit jugant al Trivial o al Monopoly (amb les regles correctes), com ha passat aquest dissabte-diumenge.

Així que, sense pensar-m'ho gaire, puc dir al sopar: bon vent i barca nova!

Inici de temporada

Si la pluja ho permet, demà comença "moralment" (almenys per mi) la temporada castellera. A Barcelona hi actuaran els Capgrossos de Mataró, els Castellers de Vilafranca i els Castellers de Sants. Totes dues colles intentaran millorar les actuacions que han fet fins ara i encarar la temporada amb esperança.

Sí, encara no havia parlat sobre castells. Suposo que és perquè fins ara la temporada castellera estava hivernant, com cada any li toca. Fa anys que sóc aficionat i he estat 4 anys en actiu (molt en actiu!). Ara només podré ser aficionat, de moment.

Enguany és any de Concurs (per a qui no ho sàpiga, el Concurs de Castells de Tarragona es fa cada 2 anys), així que veurem al màxim esplendor les colles grans. Espero que la Vella i la Joves de Valls pugin de nivell respecte els últims anys; sempre han tingut alguna caiguda que els ha impedir tenir un bon progrés. Els Minyons de Terrassa fa un parell d'anys que tenen problemes, tot i que salven les temporades en moments puntuals. No em barrufen, però espero que tinguin més sort aquest cop. I els Verds, com sempre, apunten alt i enguany sembla que volen provar castells inèdits com el 3 de 9 amb folre i agulla, un castell que no han fet mai (el 3 de 8 aixecat per sota) i, fins i tot, han fet una prova amb el 5 de 7 amb agulla. Les colles que els hi segueixen van fortes: Sants, Capgrossos... I les tarragonines esperem que donin guerra.

Per obrir boca i per als que no entengueu gaire de castells, us penjo un vídeo i us enllaço aquest altre. Per posar la pell de gallina!

Si avui fos l'últim dia del món...

Les notícies són contundents: demà impactarà un gran meteorit que destruirà la Terra, demà és la fi del món. Us ho heu imaginat mai? Jo hi he pensat alguna vegada. Què passaria?

En primer lloc, les autoritats mundials (diga-li cony de governs) serien els primers en saber la notícia. Ells tindrien el primer dilema: haurien de decidir si fer-ho saber a la població o bé amagar-ho. Jo suposo que si passés el cas, els governs avisarien a la gent, perquè és el que fan normalment (amb les excepcions dels governs corruptes i/o PoPulars). De fet, amagar-ho seria una opció bona, ja que així ningú se n'adonaria del que passa i es viuria en normalitat fins l'últim moment. Però alhora, també ens agradaria saber-ho, perquè sempre tenim coses pendents o, clarament, ningú passaria l'últim dia de la seva vida treballant. El que està clar és que si la gent ho sabés, el que faríem és passar els últims minuts amb les persones que estimem. Expandiré aquest cas:

Com reaccionaria la gent? Els pares amb nens petits voldrien estar al costat dels seus fills, fins aquí és comprensible. Els joves voldrien estar al costat de la parella, però alhora també de la família, i també voldrien veure els amics en un moment o altre. Ostres, però està clar que les famílies no poden estar totes juntes. Perquè el meu cosí voldrà estar amb els seus pares, però ells alhora volen estar al costat dels germans d'ella i al costat dels germans d'ell. Bé, i així la família es pot fer tan gran que, tal com anuncia la teoria dels sis graus de separació, tots estaríem units per familiars. I com que no ens podem dividir, el problema moral per a cada individu seria enorme. Tot un caos! Imagineu la situació? Què és més probable, que la humanitat passés els últims minuts en grups reduïts de 4, 5, 6 persones o bé amb grups massius, rotllo manifestació (si és que això és possible)?

Coi, doncs ben mirat, els governs haurien de decidir entre mentir a la població o que es formi un caos general.

Risto Mejide = Chikilicuatre

David Fernàndez és l'actor que hi ha darrere Rodolfo Chikilicuatre, tothom ho sap. Però recordant el seu pas per TV3 podem veure l'origen del Risto Mejide. I és que abans d'això, podíem veure a "Una altra cosa" una paròdia d'Operación Triunfo on els actors David Fernández, Mònica Pérez i Eduard Soto encarnaven Narcís Reyerta, Carmen Tornillos i el repetitiu Mario Olivetti respectivament i valoraven el cantant Carlitos.



El factor de los órdenes no altera el producto. Boníssim!

Dilluns emprenyat

Aquest matí he vist com a la web de la meva facultat s'anunciava un examen per aquest dimecres al matí. I avisen avui. És increïble. Vaig faltar a l'última classe, on deurien dir el dia de l'examen. Però és que resulta que estan obligats a avisar-nos per Internet una setmana abans. Però no, els responsables de l'assignatura es comporten com sempre ho han fet: sense disciplina i desorganitzadament. Per què coi han avisat avui i no la setmana passada amb temps per poder estudiar?

Des de que estic a la universitat, se m'ha esfumat l'ideal que en tenia sobre aquesta. De fet, tot han estat decepcions. En una ocasió un professor va afegir sense previ avís unes preguntes a l'examen (quan en principi no havien d'entrar). Al sortir de l'examen tothom estava molt emprenyat per la injustícia que s'havia comès. I jo no em vaig quedar de braços plegats: vaig anar a parlar amb el profe per comentar-li el que ens havia semblat i a dir-li que no estava bé allò que havia fet. Si alguna cosa he après és que la vida ha de ser el més justa possible i que s'ha de fer el màxim per aconseguir-ho. Doncs bé, la seva resposta va ser d'escridassar-me desmesuradament (davant alguns altres alumnes), dient-me que no tenia raó i que la meva obligació és estudiar-m'ho tot i que quins nassos tenia per anar a dir-li allò i no sé quines bajanades més. Em vaig fer petit de cop, em vaig girar i vaig marxar. Si alguna cosa es mereixia aquell idiota era una no-resposta (vaja, un "muts i a la gàbia" d'aquells que fan mal, d'això en sóc un especialista).

Així que he decidit que demà enviaré un e-mail al responsable de l'assignatura (és obvi, no m'atreveixo a dir-li a la cara, vista l'exeperiència). Li diré que han fet malament, que ens haurien d'haver avisat amb una setmana d'antel·lació, que si no fós obligatori també ho haurien de fer perquè hi ha gent que no va a classe (pel que sigui). Li explicaré el perquè no li dic a la cara, perquè considero que és el responsable d'una assignatura sense ordre i que això dificulta l'alumnat.

Estic emprenyat per això i per una altra cosa. Avui he començat la nova feina. Bé, no és cap nova feina, perquè ja l'havia fet, però avui l'he començat a un altre lloc. Un lloc que està bastant lluny de casa. Entre ahir i avui he hagut de donar explicacions a tres persones sobre el perquè vaig a treballar tan lluny de casa. Caldes de Montbui està lluny d'on visc, però no està a la Xina, que jo sàpiga. I el motiu pel que he agafat la feina tan lluny és perquè em va molt bé per horaris i pel sou. Que no puc? Molesto a algú?

Jansy amb "i grega"

Jansy és el meu sobrenom, tots els amics em diuen així. Em ve del cognom, em dic Jansana. Però el diminutiu no me'l vaig inventar pas jo. Va ser una persona en concret: el meu millor enemic. Sí, sí, el més enemic de tots, quan era petit. Era el Joan. Ens teníem mania un a l'altre, per qüestions de faldilles i altres bajanades (per exemple, un dia vam empatar fent curses de velocitat, érem els més ràpids de la classe). Doncs bé, durant les hores del pati jugàvem a futbol i un dia ell, per cridar-me més ràpidament, em va anomenar així, "Jansy". Des d'aleshores, tothom m'ha dit Jansy. Fins i tot algun profe, per fer la conya, em cridava així. Tot i que jo sempre em presento com a Xavi, tothom m'acaba dient pel sobrenom, suposo que a l'escoltar-ho als altres, t'hi acostumes. I ha aparegut una variant i tot, algú em diu "Jans".

Ja se sap, primer les paraules noves es transmeten per via oral, i després han de passar pel paper. El primer cop que vaig escriure Jansy, ho vaig escriure així, amb "i grega". No tinc raó, suposo que és un anglicisme (llàstima!), segurament perquè "molava més". Però ho vaig escriure així i prou. A vegades em pregunten que com és que ho escric amb "i grega" i no "i llatina" si sóc tan català i no sé què, o escriuen "Jansi" directament. No té motiu, és així i s'ha acabat.

Però he tingut un altre problema amb aquest sobrenom. Des de l'aparició d'Internet, el nick sempre ha estat Jansy. No té res d'especial, però és que em fa gràcia (no és una crítica) que la gent es creï els seus propis sobrenoms, molts cops amb personatges de fantasia d'aquests plens de consonants impronunciables. El problema: sempre que he agregat algú al messenger, o quan escric en un fòrum, em confonen amb una noia. Diuen que "Jansy" té connotacions femenines, s'imaginen una dona. A vegades he hagut de aturar algun d'aquests internautes calents que ronden: "em dic Jansy, però sóc un tio". Però bé, potser un dia em surten pits, mai se sap. Realment "Jansy" fa de noia?

El cas és que és el sobrenom que portaré sempre a sobre. Tinc l'esperança que els fills no em diguin així, almenys! De fet, als meus tres germans els han anomenat "Jansy" en alguna ocasió, però jo sóc el que el manté més. De fet, de Xavi i Xavier només me'n diu la família.