dimarts, 18 de gener del 2011

La por de demanar ajuda

Últimament, m'estic adonant que hi ha molta gent (m'atreviria a dir "tothom") que amaguen les veritats. I parlo d'aquelles veritats que ens agradaria fer saber a tothom però que no ens hi atrevim. Veritats que amaguem per por a la reacció dels demés. Quan a algú li passa això el que fa és protegir-se de la pitjor manera que pot fer-ho: tancant-se i mostrant la cara que li agradaria ensenyar. És el pitjor que pot fer, però està en una situació difícil i, per tant, s'excusa. Però, és clar, els demés o bé no veuen res estrany o bé veuen un canvi negatiu i empitjoren les coses.

Seran paranoies, però em dóna la sensació que moltes persones que conec es guarden coses amb les que es fan mal, secrets que els fan ser menys feliços. Dir que no estàs bé sempre costa, costa molt. A alguns els costa tant que són capaços de crear-se tota una vida ficticia que finalment se la creuen. Perquè... quants cops ens hem acostat a algú que sempre veiem sol? Potser necessita urgentment algú amb qui parlar, un amic. Però, soques de nosaltres, el que fem és passar del tema (o simplement, no se'ns acut).

A vegades està claríssim quan algú necessita ajuda, encara que aparenti que no. Quants cops pensem erròniament "si li passa algo ja ho dirà"? Per què veiem situacions estranyes i no hi actuem? Per què no tenim l'instint d'ajudar a aquells que ho necessiten? No és fàcil deixar-se ajudar, però sí ho és ajudar, preocupar-se.

3 comentaris:

Carol ha dit...

Em sembla molt interessant això que dius... Tot plegat, molt interessant, realment. :)

Jansy ha dit...

Bé, per això ho explico... :P

És que crec que és una cosa que passa constantment.

Gimfa ha dit...

El que dius és completament cert, habitualment la gent tendim a tancant-se en nosaltres mateixos, i no explicar el que realment ens passa o fer el que realment volem per por a com reaccionarà la gent que ens envolta.

Recentment he viscut un cas d'algú que s'havia creat un mon per ell mateix, tal i com dius tu, i això ha estat el pitjor que podia fer, per culpa de no veure la realitat ho ha perdut tot i ho està fent passar malament a la gent que estàvem al seu voltant.

Però costa molt obrir-se, acostar-se a algú i començar-li a dir el que penses, el que et ronda pel cap i sobretot el més difícil de tot és demanar ajuda.

Per sort hi ha persones que t'ajuden a treure tot allò que tens a dins i és molt d'agrair.

pd. Fa quasi 5 anys d'aquest post! però el podies haver escrit avui mateix sense problema, hi ha coses que no canvien.