De petits només donem importància a allò que ens envolta directament, sigui una pilota, el pare o el millor amic de l'escola. I sempre valorem molt més les coses properes temporalment; és a dir, ens importa més allò que teníem fa 2 minuts que no pas allò que fa més d'un any que no veiem, al que probablement ja haurem oblidat.
Després, per consciència pròpia o per educació, creem altres necessitats i les valorem: família (encara que faci molt que no la veiem), estudis, aficions,... És el moment clau de la nostra existència, ja que decidim aquelles coses que s'adeqüen als nostres gustos, en com som. Diguem-li adolescència. Aquesta etapa acaba quan la pressió cultural t'acaba obligant a creure que tots tenim les mateixes necessitats i prioritats, com ara la feina o els diners. I això t'ho acabes menjant tant que ho acabes assimilant i transmetent-ho a les següents generacions: per mi, la gran malaltia de la nostra societat actual.
I tard o d'hora acaba passant. No se sap quan. Fins i tot, és possible que hi hagi persones que no arribin a temps de tenir aquesta reflexió. Però el cas és que arriba un moment a la vida que t'ho planteges tot, i que saps determinar quines són les coses importants i quines no ho són. Que saps què valores més i penses "per què coi li donava importància a les altres coses?".
Un refugi enmig del camí.
