dimarts, 5 de novembre del 2013

Temps difícils

He desaparegut. Ho sé. Fa MOLT que no escric res al blog. Per una part, sé que tothom se'n cansa dels blogs, un dia o altre. També sé que els blogs amb més èxit són els especialitzats, i que els personals no se'ls llegeix pràcticament ningú. Per altra banda, m'han passat un seguit de coses desagradables d'explicar, i algunes d'elles no les escriuré per ara. No m'excuso; simplement m'explico.

Pot ser que la vida es capgiri en poc temps? Doncs sí, és possible. Aquest últim any ha estat massa bèstia per mi. Moltes coses dolentes, poques bones. En resum, ha estat un desastre. Ho intentaré explicar breument.

A la tardor de 2011 la meva xicota i jo ens vam independitzar i vam anar a viure a un pis de la meva propietat. Va ser un moment difícil i molt estressant, ja que ho vam "haver" de fer precipitadament i pràcticament sense diners. Vam aconseguir-nos-ho muntar, però en el procès hi va haver molt desgast. Entre horaris i altres històries la convivència es va fer difícil i la nostra relació de 8 anys es va complicar, fins al punt que al març d'aquest 2013 va arribar a la seva fi.

Per mi això va ser un xoc molt gran. Primer, perquè me l'estimava molt. Després, perquè ja tenia imaginada tota la vida i no preveia res semblant, ni molt menys. Haver parlat de futur fa molt de mal. Per altra banda, has de tirar endavant, però són moments que se't passa de tot pel cap: "no em podré recuperar", "tot el dia penso en ella", "no em vull tornar a enamorar", "odio les dones", "odio tothom", "no crec en l'amor". I un que no em trec mai del cap: "he perdut molt de temps".

Al cap d'uns mesos em trobava vivint sol, amb un sou superjust però suficient per viure. Ara tot és diferent, però a poc a poc em vaig anar adaptant i veient que el dia a dia tampoc em canviava tant.

El meu tema desastre per excel·lència ha estat sempre la combinació feina-estudis. Diguem-ne que no he sigut un model d'estudiant exemplar, i no pas per anar de festa. Però no em ve de gust parlar d'això. En conseqüència, tampoc he tingut una vida laboral exemplar. Fins i tot em fa vergonya ensenyar el currículum escrit, tenint les capacitats que crec que tinc. Just quan vam anar a viure independitzats, vaig poder entrar a una gran empresa com a becari remunerat, que em permetia sobreviure. Hi havia la possibilitat que m'agafessin a l'acabar les pràctiques. Em van il·lusionar molt, però finalment no em van agafar, segurament per culpa de la crisi. Per sort, vaig poder tornar a fer classes d'informàtica a gent gran fins aquest juliol de 2013, pensant-me que em tornarien a agafar pels cursos que començaven a l'octubre, però altre cop la sort no em va acompanyar. I així estic.

Durant l'últim any també he pogut conèixer un munt de gent a causa d'integrar-me a dos activitats ben diferents:

- Club Amatent: és un club de jocs de taula moderns del que n'he format part des del primer dia. Ens reuníem cada dues setmanes per fer algunes partides. D'això en van sortir quedades a altres llocs i moments, i, d'això, algunes amistats. Em feia força il·lusió, però aviat ens vam començar a conèixer massa i a passar coses estranyes a les que no estàs acostumat i et sents molt incòmode. Així que allò que semblava que serien amistats per tota la vida, finalment s'ha quedat pràcticament en res. Fins i tot em començo a sentir malament cada cop que hi vaig, segurament perquè sóc massa intolerant i estic en moments massa baixos com per encaixar qualsevol cosa desagradable.

- Carallots de Sant Vicenç dels Horts: és una nova colla castellera. M'encanten els castells, així com el seu ambient, i, com ja he dit altres cops, recomano a tothom formar-ne part un dia o altre. He conegut molta gent i n'estic content. Ara bé, com que m'agraden tant, vaig acabar entrant a la junta directiva i a la junta tècnica de la colla. Tot perfecte a excepció d'una persona amb la que sóc totalment incompatible i no ho he sabut portar bé. Fa uns mesos, vaig deixar els dos càrrecs, per aquest motiu. Ara em sento molt estrany, perquè el meu paper dins la colla ha canviat molt, i tot el temps que hi dedicava abans durant assajos i actuacions ara el tinc desocupat i encara l'haig d'aprendre a administrar. Això sí, la colla en sí m'està donant les alegries més grans de tot l'any.

Durant l'estiu vaig notar una millora substancial en la meva autoestima i fins i tot va arribar un moment que vaig dir "prou de menjar-me el coco" i em vaig sentir preparat per començar una nova relació, tot i que ho veia molt llunyà: conèixer algú, notar complicitats i incompetències,... tot faria mandra, però almenys estava preparat. Justament, vaig començar a conèixer una noia. El problema és que no podem considerar "conèixer" en el seu sentit més comú, però això és quelcom que no vull explicar. Hi vaig posar més il·lusió del que pertocava, en comptes de tocar de peus a terra. I bé, ella, de cop, m'hi va fer tocar. I aquí va acabar el començament d'alguna cosa que tan sols existia a la meva imaginació. No hagués cregut que algú m'acabés fent tant de mal amb tant poc. Això em va fer tornar a replantejar-me el tema "amor", amb la seva baixada corresponent, acabant tenint ara moltíssims alts i baixos d'autoestima.

Arran d'alguna amistat d'aquestes noves, he conegut el geocaching, una activitat que em té molt entretingut últimament i que ja explicaré més endavant, si m'animo a escriure una mica al blog.

Ara ja no sé què fer amb mi, amb tot el que m'ha passat al damunt. No ho he explicat tot, però, de bo, pràcticament no hi ha res més. Intento tirar endavant, però a vegades puc i a vegades no. És difícil acostumar-se a no tenir el teu suport principal, que has tingut des dels 19 anys, i trobar-te ara a punt dels 29 sense saber què fer amb la teva vida. I totalment perdut.

2 comentaris:

Sergi ha dit...

La meva percepció és que els blogs personals els llegeix més gent que els especialitzats, sempre que l'autor faci alguna cosa per fer-se visible.

Sap greu això que expliques, com comprendràs, no ets el primer ni l'últim que passa per una ruptura dolorosa, però en els moments que vius o que has viscut, t'és ben igual el que els passa als altres, només pots veure el teu melic. I no t'ho dic com una cosa dolenta, eh, crec que ens passa a tots. Els moments de ràbia i els mals pensaments també són normals, però és important que tinguis al cap una cosa, que tot tard o d'hora s'arreglarà. Potser no t'ho creus massa, però aquesta idea de fons hi ha de ser. Tot vol el seu procés, i cadascú es readapta al seu ritme, però tots ho fem. El primer, diuen, és estar bé amb un mateix, sol. Després ja ve la resta, però et recomano tenir els ulls ben oberts, a mig procés, i encara que no estiguis recuperat del tot, perquè la trobaràs a faltar, i si ja no a ella en conjunt, molts petits detalls, pot aparèixer algú que valgui la pena. Et parlo per experiència pròpia, si pot ser que tingui paciència per aguantar els teus rampells d'enyorança sobtats! Però no t'has de tancar en tu mateix, i no ho fas. Estant com estàs en activitats amb força gent, és molt probable que acabis coneixent algú interessant, i pensa que aquesta persona potser ja està al teu voltant i encara no la veus.

Cap consell, fes la teva via, hi ha coses que només les podem passar nosaltres mateixos. Evita aquestes eufòries desmesurades quan coneixes algú, això també passa, en podríem dir efecte rebot. El més normal és espantar l'altra, o senzillament auto-enganyar-nos. Però fins i tot per això s'ha de passar.

Per últim, espero que gaudeixis molt dels castells, pensa que és probable que ens haguem vist a plaça, jo he actuat amb els Carallots! És una activitat fantàstica i enganxa com una mala cosa.

Jansy ha dit...

Gràcies pel teu suport, Xexu. Sé que és un procés que és molt conegut popularment, però quan et toca a tu es fa estrany i dur. Només espero que tot torni a la normalitat aviat, si n'hi ha hagut mai.

Tens raó que vam coincidir a la Barceloneta, i segurament hem estat aprop molts cops. Un dels dos fundadors dels Carallots és o era casteller de Barcelona. :)