Llibres que viatgen

Se'n diu "bookcrossing"; encara no té traducció al català. El bookcrossing consisteix en deixar un llibre en un banc, en un seient de metro o en una taula de bar per tal de que algú altre l'agafi, el llegeixi i el torni a deixar en qualsevol lloc. Pots fer l'abandonament lliurement o bé a través d'un codi que hi ha en aquesta web, que és com més oficial i et permet seguir el recorregut del llibre. Parlo d'això perquè avui l'escriptor blocaire Jesús M. Tibau ha deixat un llibre en un banc d'una estació de trens, com explica en aquest post.

Fa temps que ho tinc el cap. Un dia ho faré. Però tinc un problema: no sabria pas quin llibre abandonar. En tinc forces, de llibres, però no sabria dir quin no vull tenir, perquè tots els tinc per alguna cosa o em podrien servir més endavant! Hauria d'abandonar algun que no m'hagi acabat d'agradar? No ho sé. Ho pensaré.

Però ho faré. I a més, quan l'alliberi, m'amagaré per poder veure qui l'agafa, quina cara fa, si el deixa on està o se l'enduu. Veuré com llegeix l'escrit que hi haurà a dins, com aprendrà el que és el bookcrossing i potser veurà el correu electrònic de qui el va deixar o l'adreça del seu bloc. Tal com explica en un relat de la Tiamat.

Ajuntament i sequera

Avui hem rebut a casa el "Diari de Sant Andreu de la Barca". És un diari gratuït que reben tots els habitants del meu poble a les seves bústies. La majoria de municipis del Baix Llobregat reben un diari semblant.

Sempre el miro, crec que és l'únic mitjà d'on puc treure les "notícies" que passen al meu poble, ja que el lloc web de l'ajuntament està molt abandonat. Però no vull parlar del diari, cosa que ja en parlaré un altre dia, perquè aquest grapat de fulls té delicte. Del que vull parlar és d'una notícia que hi ha a la pàgina central: "L'Ajuntament edita un ban sobre la sequera". Es tracta d'un ban que es repartirà a tot el poble per adoptar mesures en la utilització dels recursos hídrics. Són 3 punts:

1. Es prohibeix l'ús d'aigua potable en: reg de jardins, parcs i zones verdes, baldeig de carrers, omplir piscines, estancs i fonts, rentat a mànega de vehicles (excepte empreses dedicades).
2. Es pot limitar la donació màxima d'aigua per habitant.
3. Es recomana: no deixar aixetes obertes, reduir consum de sanitaris i bany, aprofitar al màxim la càrrega de la rentadora i rentaplats.

A més, el reg de parcs es farà amb aigua no potable dels pous

Toca't els ous! Ara ens enviaran bans per no gastar aigua! És clar, un ajuntament tan cívic i exemplar com el de Sant Andreu. Per començar, l'Ajuntament sempre ha presumit de la superfont que tenim a l'entrada, davant dels cines. Tenim parcs en els que no hi passa ningú (només cotxes per davant) i que es reguen per aspersió, o això intenten, ja que només mullen l'asfalt. Fa un any, també amb sequera, teníem una font (d'aquestes que s'apaguen al cap d'una estona) que va estar dues setmanes rajant sense parar. O per exemple, al novembre et podies trobar això a l'Avinguda Constitució, que va durar una setmana com a mínim:


Per favor, senyor Ajuntament, no sigui tan ximple, no ens obligui a fer allò que no ha fet mai vostè. Arregli els aspersors, no presumeixi de fonts i regui SEMPRE, encara que no hi hagi sequera, amb l'aigua no potable que té en aquests pous.

Thomas. Embarassat?

Avui m'he decidit parlar d'un tema d'actualitat. Un transexual s'ha quedat embarassat. I aquí és quan el fet s'ha d'explicar millor. Es tracta de Thomas Beatie, un home que va nèixer dona, es va prendre hormones, es va treure els pits però va conservar els seus òrgans reproductors femenins. Per informar-me una mica, he buscat a Sant Google. I què hi he trobat quan hi he escrit "Thomas embarazado"? Això:


Volíeu dir: thomas embarazada

No, no, jo volia dir "thomas embarazado". És clar, Sant Google està al dia, però hi ha coses que encara no entén. I no m'estranya. Potser caldria posar una mica de seny en alguns temes. Potser en els blocs d'aquí 5-10 anys es comentaran notícies com "Un hermafrodita es deixa embarassat" o potser l'aparició d'un tercer sexe. Notícies pròpies de cançons d'Antònia Font.

Sobre com trio els llibres

Sí, a tothom que li agrada llegir es trobarà en varies ocasions mirant llibres en una llibreria (diga-li Fnac, diga-li Abacus). Però cadascú té els seus gustos i també les seves manies alhora d'agafar un llibre o un altre.

És conegut mundialment que ho miro tot per la butxaca. Això vol dir, que quan un llibre m'atrau (sigui per la portada, per l'autor, pel títol o per les referències) el giro i miro el preu abans de res. És que hi ha cada preu que és per flipar... Si n'hi ha algun de car que vull comprar, m'espero fins que surti en versió de butxaca. Un cop veig que el preu és raonable per a la meva butxaca miro si també és raonable pel que és el llibre en si: miro si em durarà força, que sigui llarg i que tingui la lletra no gaire grossa. Això ho dic perquè hi ha alguns totxos que tenen la lletra de 3 centímetres i carai... és un robatori.

És clar, també em guio pel resum-argument-sinopsi que hi ha darrere, tot i que, a vegades, és una explicació molt embolicada i, algun cop, passen més coses en aquest paràgraf que a la pròpia trama.

La qüestió és que aviat hauré de començar a mirar quin/s llibre/s regalo per Sant Jordi. Mmmm...

Anunci Coca-Cola

D'aquest ja en fa uns anyets, però sempre és bo recordar anuncis que ens van agradar.

El joc de taula més llarg

Sempre m'han agradat els jocs de taula. Crec que, de totes les joguines, són els més educatius. A més, els adults també hi podem jugar sense sentir-nos estúpids. Són molt cars, però els hi podem treure força rendibilitat.

Ahir vaig jugar a un dels meus preferits: el Monopoly. És un dels jocs que fa servir els diners com a mitjà per guanyar o perdre (vegi's també "Hotel") i es tracta de comprar carrers on hi edificarem cases per tal de que quan els altres jugadors hi caiguin, ens paguin una certa quantitat. És un joc d'eliminació, és a dir, guanya aquell que no perd (perd aquell que es queda sense calés). Hi ha un munt d'estratègies, però l'atzar té tant joc que és quasi impossible encertar quina és la millor.

Però a mi m'encurioseix una cosa d'aquest joc, que també passa en d'altres. Són les normes. Des de petit, he tingut a casa un Monopoly heredat dels anys 80. Estava en males condicions, però es podia jugar, encara que hi faltessin les normes. Així que em van explicar com funcionava el joc i cada cop que podia hi jugava. Quan he jugat amb algú sempre hi han hagut diferències pel que fa a les normes: a cada casa s'hi juga d'una manera diferent, inclús amb el temps et fas les teves pròpies normes. Fa poc, la Gemma em va regalar un Monopoly nou (ei, que té el tauler mig català mig castellà) i em vaig llegir les normes. Va ser tota una sorpresa saber normes que desconeixia totalment o accions que feia incorrectament. Estic segur que tothom que fa més de 10 anys que no s'ha llegit les regles del joc se n'inventa alguna, tot i creient que és encertada. Us recomano que us llegiu les normes altre cop, de debò.

Homenatge al meu professor Alfred

El món és com un mocador, diuen. Doncs bé, avui m'he trobat una persona coneguda a 180 quilòmetres de casa. Tot i fer 11 anys que no el veia, avui l'he trobat pel carrer i l'he reconegut. N'estava quasi segur: era l'Alfred, un dels meus professors de primària. Tothom té algun professor que ha estat especial per a ell, un referent. Jo en tinc dos: l'Alfred i el Josep Anton, del que parlaré un altre dia.

L'Alfred em va fer classes a 5è i 6è de primària. Socials, francès i va ser el tutor de la meva classe. Ens feia llegir a tots i jo era dels que més ho feia. Ens portava uns contes inacabats del seu llibre de 1001 històries, algunes molt interessants. Em va ensenyar a jugar bé als escacs; quan dic "bé" vull dir que em va ensenyar obertures o el que havia de tenir en compte alhora d'atacar i defensar. Resumint, me'n va quedar un bon record, em va iniciar a moltes coses: el vici a la lectura, als problemes de lògica, als escacs i a raonar amb correcció.

-Perdó, tu ets l'Alfred?
-Si...
-Jo vaig ser alumne teu.
-Ostres! - riu, però no em recorda, normal.
-És més, tu saps qui sóc. Et diré una paraula clau: escacs.
-Ah... - es comença a il·luminar.

I de sobte diu:
-Tu ets el Xavier Jansana???
-Sí!!!

Ostres, quasi m'emociono i tot! És increïble, com pot un professor recordar el nom d'algun alumne després d'11 anys? He quedat molt sorprès i m'ha fet sentir bé. Que se'n recordi de mi no és pas per malifetes, ni per mal estudiant. Se'n recordava de que llegia molt i de que era molt estudiós (no com ara). M'ha passat en comptades ocasions el fet que m'hagi trobat algú que fa molt temps que no veig i tingui un bon record de mi. Això és... molt agradable.

Per cert, a l'Alfred li he dit que tenia un bloc. Si finalment has arribat al bloc i llegeixes això: gràcies per haver-me ajudat a ser com sóc i que sàpigues que tinc un llibre d'escacs teu!

Xarxes socials

Teoria dels sis graus de separació. Diuen que qualsevol persona del planeta està connectada amb qualsevol altra a través d'una cadena de sis coneguts. I és que els humans som uns éssers socials, potser per això s'han creat a Internet una mena de xarxes per a que els usuaris d'aquesta tecnologia posin en comú els seus coneixements o es relacionin entre ells. Això ha estat un invent fantàstic, i d'aquí l'èxit que han tingut xarxes socials com MySpace, Fotolog, Blogger, Facebook i molts d'altres. De fet, hi ha milions d'usuaris que fan servir aquestes xarxes.

Però sorgeix un problema. Moltes dels usuaris d'aquestes xarxes abandonen, ja sigui per avorriment, perquè n'han trobat una de més interessant o per mil motius. El cas és que un sol usuari no pot compaginar gaires xarxes socials, per molt interessants que siguin aquestes. El cert és que moltes webs que no tenien la filosofia de ser una xarxa social, estan incorporant aquesta opció. I això està passant: hi ha més oferta que demanda. I això fa que els usuaris es desperdiguin per Internet.

Una de les solucions que es pronostiquen són les anomenades xarxes verticals. Les xarxes verticals són especialitzades, xarxes socials que tracten d'un tema en concret, com poden ser els cotxes, una sèrie d'èxit o una afició minoritària.

Jo sóc del parer de que s'hauria de monopolitzar un xic el tema de les xarxes socials. Hi haurà un moment en que existiran masses xarxes socials i serà llavors quan la gent escollirà la que prefereixi, ja sigui per comoditat, per servei/qualitat o pel que crec que es mou més la gent: la moda internauta (els corrents que hi ha d'usuaris, com quan un munt de gent es va fer un fotolog). Aquí hi té molt a guanyar empreses com Google o Microsoft, és obvi. Però penso que també és on hi arriba amb més facilitat la gent del carrer, no tant experta en informàtica.

Homenatge a la noia de repàs

De les petites de l'autocar que anava a l'escola; jo assegut al fons vigilant que no et fessin mal. I anaves creixent. Però als 15 anys vas patir un cop dur, una d'aquelles malalties que ningú no desitja i que tu tampoc vas voler. La injustícia de l'atzar. Ens vam conèixer quan semblava que milloraves, però no va ser així. La teva lluita ha estat constant, has estat valenta, però després de molts mesos, amb només 16 anys, la malaltia se t'ha endut per sempre. Aquí hi has deixat records, moments, vivències i una lliçó per a la vida.

Un petó allà on siguis.

Tocava rentar el cotxe

El meu cotxe ha de passar revisió cada 20.000 quilòmetres. Ara en porto 40.000 i, és clar, toca portar-lo al concessionari. Ja fa dies que està fet un fàstic, tant per dins com per fora, així que, perquè al concessionari el tractin bé, avui se li havia de fer una neteja a fons. Tenia una hora i mitja per a deixar-lo com una patena, ni més ni menys.

El primer que he fet és passar l'aspiradora, perquè si el rento primer, i després passo l'aspiradora puc morir electrocutat, així que normalment decideixo escollir l'opció que m'allargarà més la vida. Trec les catifes i les pico a la paret per espolsar-les: avui no les podré rentar amb aigua perquè no fa gaire sol i no tinc gaire temps, tampoc. I engego l'aspiradora de l'any de la picor. Passo la mànega pel terra del conductor i de sobte noto que no aspira més, què passa??? Doncs que s'havia partit el tub per la meitat, just per on fa uns anys es va partir i van decidir ser econòmics i no comprar-ne una altra, sinó posar-hi cinta aïllant i unir les dues parts. Així que he hagut de reparar la unió, amb la de porqueria, pols i àcars que hi havia enganxat a la cinta adhesiva... tot un ecosistema. Un cop solucionat el contratemps, he passat l'aspiradora per tot el cotxe, sense problemes.`

I després rentar al cotxe, amb menys temps del que tenia previst (per la incidència del tub aspirador). Així que passo un bon raig d'aigua per tot el cotxe i després hi passo l'esponja amb sabó (esponja que mai ácaba de perdre el sabó, i que, per tant, deu mantenir sabó de fa anys). Intento passar l'esponja per tot arreu, sé que és la clau per a que no quedin clapes de merda. I ho aconsegueixo, no és tant difícil. Torno a passar aigua per a esbandir el cotxe. No l'eixugaré (feina que em fa molta mandra i que avui al no tenir temps m'he pogut estalviar), ja s'eixugarà amb el vent.

Però arribo a casa, amb el cotxe suposadament net, i torno a veure les clapes de brutícia que sempre em deixo per on no passo l'esponja. Fa 2 anys que rento el cotxe i no m'ensurto mai. Com coi es renta el cotxe???

Dents de llet

Ahir, a "El cor de la ciutat", la Berta ordenava objectes que tenia guardats i de sobte es va trobar les dents de llet del seu fill dins d'una caixeta. Després vaig pensar que a mi també m'agradaria tenir guardades les dents de llet. Recordo que les deixava a algun prestatge o a qualsevol lloc que trobés, però amb el temps desapareixien. Amb la guerra que em van donar algunes!

Quan se'm remenava una dent de llet, anava en compte amb el que menjava, no fos cas que me l'empassés. Jo que era molt lent menjant, encara ho era més en aquestes circumstàncies. De fet, sé segur que en dues ocasions em van caure menjant (una madalena i un pota de cranc). D'altres se'm quedaven als dits al tocar-me-les. I diria (no n'estic segur perquè no en tinc la certesa) que una dent me la vaig empassar.

Però cap d'elles la conservo ara i em faria molta gràcia poder-les tenir. Així que si jo no ho he pogut tenir, espero poder-les guardar als meus fills i que així ells tinguin l'opció de triar si les volen o no.

Joguina de paper

És increïble. Aquest vídeo ens ensenya a fer una joguina de paper feta artesanalment. El muntatge és llarg, però el resultat crec que val la pena. Un dia ho provaré de fer, a veure si em surt...



Awesome Paper Toy .... - video powered by Metacafe

Homenatge a Dani Jiménez Albiac

Avui he decidit parlar d'aquest personatge. En Dani Jiménez és aquest científic (ha estudiat Física a l'UB) que apareix cada divendres a "El Club" de TV3. I què ha fet ell per a que aquest post es tituli així? Doncs ha fet arribar la ciència a l'abast de tothom.

Qualsevol persona que hagi estudiat, sabrà que hi ha professors i professors. Uns són avorrits i lineals; d'altres, com si sabessin què els hi agrada als alumnes, són més amèns, explicant moltíssimes curiositats i donant exemples de la vida real. Doncs bé, en Dani Jiménez ha apropat la ciència mitjançant experiments, rareses i humor. I és que aquesta és la manera encertada per a explicar certes coses. Què hagués donat jo per a tenir tots els professors amb aquests mètodes?! De manera explosiva, aquest personatge ens mostra tot un seguit de raonaments científics amb proves gairebé esbojarrades i, per mi és bàsic, molts dels experiments surten malament. I és que una de les coses que vaig aprendre al col·legi és que existeix el mètode d'assaig-error, és a dir, "No tot surt a la primera, prova-ho més cops!".

S'ha convertit en un fix al programa de l'Albert Om: els moments instructius i televisius que ofereix són un ingredient perfecte. Així que, com a amant de la ciència, et demano gràcies.

"Ciència, ciència, ciència."

Rutina automobilística

Ho he pensat en forces ocasions, però avui ha estat una mica xocant. Fa 2 anys que condueixo; ho faig bastant sovint, així que puc dir que puc dominar gairebé qualsevol situació que se'm presenta. Aquest matí mateix gairebé encrusto el cotxe en una camioneta. Un cotxe amb "L" ha frenat de cop, passant de 80 km/h a 30, s'havia passat la sortida. La camioneta ha frenat bruscament i jo, darrere d'aquesta i sense gaire visió, he hagut de frenar alhora i tirar-me cap a l'esquerra per si de cas venia algú per darrere i rebíem els dos que menys teníem la culpa. He mirat pel retrovisor i una noia ha fet el mateix que jo, afortunadament cap a la dreta. Tot ha passat, però m'he endut un bon esglai.

Però és que aquesta tarda, quan he anat a treballar, m'ha passat un fet que m'ha sorprès. Jo anava conduïnt per una carretera en la que hi passo sovint. Però per anar a la feina, haig de trencar en un moment determinat, que és el que no faig sovint. I jo avui anava tranquil·lament i de sobte me n'adono que m'acabo de passar la sortida. Com pot ser? Ostres!

Per sort, més endavant hi ha una segona sortida que va al mateix poble. Però és que jo conduïa per pura rutina! Quan passo per un lloc nou, ho miro tot: indicadors, senyals, marques, el que sigui. Avui passava de tot, com tants altres cops, ja m'ho coneixia tot. Només sembla que desperti quan hi ha perill, com aquest matí. Em fa por pensar que algun dia em puc despistar, però alhora veig que responc bé. Quina sensació més estranya...

El forat de les coses perdudes

De petit, al col·legi, llegíem força. Teníem una "biblioteca" (un prestatge ple de llibres) on hi havia força llibres pre-adolescents, sobretot de la arxiconeguda col·lecció "El vaixell de vapor" de l'Editorial Cruïlla. Un d'ells, de la sèrie taronja, es titulava "El forat de les coses perdudes". Un títol suggerent per a un nen de 10 anys. Tracta d'una nena que es pregunta "Quan es perd una cosa, on va a parar?", més tard descobreix que hi ha un forat on hi van a parar tots els objectes perduts i on viuen personatges fantàstics. En aquest cas, el forat es troba dins d'un sac.

De fet, cada dos per tres perdem coses, sobretot si tens l'habitació com un caos, com em passa a mi. Després ens toca buscar per tota la casa. I llavors és quan ho trobem al lloc més senzill, o potser al més insospitat. Dins del meu rànquing d'objectes perduts, en els primers llocs es trobarien el mòbil i el targeter del transport públic. Mai sé on els poso. De petit també perdia el paraigües i alguna calculadora. Però és que ara fins i tot perdo les ulleres.

Però hi ha un objecte que perdo molt més sovint. Són els meus estimats bolígrafs Bic. Els compro de 25 en 25, però els perdo. Els perdo abans que s'acabin. En tinc per tot arreu, a excepció del moment en què els necessito, que llavors desapareixen. Però com pot ser? Ni dins la motxilla, ni al cotxe, ni a la taula, ni al calaix. On coi t'has fotut? Els perdo i algú els deu utilitzar, espero. Perquè sinó, on van a parar les meves desenes de bolígrafs?

Hauré de buscar el meu propi forat de les coses perdudes.

Jornada de reflexió

Després d'una quinzena... perdó, d'uns mesos plens de propaganda electoral, avui ha arribat la jornada de reflexió. Bé, normalment ja ho tenim tot reflexionat; alguns, fins i tot, no els hi cal reflexionar; d'altres, no tenen la capacitat de reflexionar. El fet és que demà hi ha eleccions generals. Espanya i la perifèria hauran d'escollir els seus candidats a la cambra alta i a la cambra baixa.

Tothom té dret a votar. Tothom té dret a abstenir-se. Però per què abstenir-se? Entenc que hi hagi gent que tingui la convicció de que no vol anar a votar, sigui per empranyament o decepció. Però em refereixo a un altre tipus de persones. Estic fart de sentir a joves que no van a votar, que no els interessa la política. A veure, noi/noia jove, però com que no t'interessa la política? Però si és el que ho mou tot! Per què passes de tot? Per què et queixes de tot, si no votes? Tu sí que ets el que ha de reflexionar avui. Els joves som els que movem el món, els que el mourem, els que podem salvar la terra de la intoxicació, els que podem aconseguir la igualtat total i els drets mínims per tothom. Com et pots quedar a casa o anar al cine, sabent que tothom està decidint per tu?

Bé, per si encara no t'has decidit, o no saps ben bé com va això de les eleccions, mira aquest vídeo del professor Palomino.

Whiskyn's - Barcelona - 06/03/2008

Em sonava estrany que es fes un concert al Hard Rock Cafè, i menys dels Whiskyn's, que hi feien concert de presentació del disc "Reus-París-Londres". De fet, només hi havia entrat un cop, simplement per saber com era per dins: un caos de guitarres, taules amuntegades, parets excessivament carregades... Bé, ahir continuava igual. El que jo no sabia és que el Hard Rock Cafè tingués un espai per a poder encabir-hi un escenari i uns metres per al públic. El millor és que aquest espai no existeix! Així que de concert normal res, perquè just davant de l'escenari es trobava la barra de bar central, així que els que volíem veure els Whiskyn's vam haver de separar-nos en dos grups, amb el bar pel mig. Espai nul.

Després de veure com entraven unes hamburgueses amb patates cap als camerinos, ja s'intuïa que trigarien una mica més de l'hora prevista (22:30). Però en uns pocs minuts van sortir els músics (per primer cop veig com surten dels camerinos per anar a l'escenari). El concert es va iniciar amb "On" i un seguit de cançons del nou disc com "Fem-ho", "Neva" i "El teu nom". Una segona part del concert va recuperar cançons del seu anterior treball "Souvenirs" amb "Silenci", "Cau", "Que no surti el sol" i "Parlar per parlar" i algunes del disc "On" com "La capsa de fotografies" o "Llum". Els Whiskyn's també van afegir les cançons de ritme més alt d'aquest nou disc, amb "Trens", "Paraules" i la disco "Tots saben". Per acabar, "Reus", el primer single d'aquest nou disc i "Balla", que va deixar un bon regust amb ganes de més.

Potser per l'ambientació, potser per ser un concert de presentació, els Whiskyn's es van posar la seva cara més rockera, escollint únicament cançons dels seus últims tres discos, encara que el públic, en general, demana alguna de més antiga. Va estar força bé, tot i la incomoditat del Hard Rock Cafè.

Pilobolus

Pilobolus és un grup de teatre que fa figures amb ombres. Aquestes imatges són les figures que van fer a la cerimònia dels Oscar 2007, on es pot veure els pingüins de "Happy Feet", la sabata de "El diablo viste de Prada" i la furgoneta de "Pequeña Miss Sunshine".

Colombofòbia

Sí, colombofòbia. O ornitofòbia. Por o terror als ocells, més concretament als coloms. Hi ha molta gent que té fòbies: nictofòbia (por a la foscor), claustrofòbia (por als espais reduïts/tancats), acrofòbia (por a les alçades), pirofòbia (por al foc), coulrofòbia (por als pallassos) i, fins i tot, hipopotomonstrosesquipedaliofòbia (por a la lectura o pronunciació de paraules llargues). Tothom coneix algú que tingui una fòbia, o segurament en pateixes tu una (lector/a admet-ho!), si no n'estas segur/a, pots buscar la teva por entre aquesta llista de més de 200 fòbies.

Jo, sí, és patètic, pateixo colombofòbia. No suporto els ocells, no puc veure'ls. Em fan fàstic! Sobretot els coloms. No conec un ésser més estúpid que aquest ocellot urbà. Només fan que picar el terra, volar pels caps de la gent i fer sorolls estranys quan s'exciten. Quan veig un grapat de coloms me n'allunyo, si cal canvio de vorera. Mai passaré pel mig de la Plaça de Catalunya de Barcelona. De fet, només que n'hi hagi un de sol ja no m'hi acosto perquè no sé mai quan s'aixecarà i començarà a volar de manera totalment matussera. I si volen per sobre meu, acotxo el cap. A vegades, prenent algo a l'exterior d'un bar m'he sentit molt incòmode mirant els coloms com passen per sota les meves cames, o com s'enfilen sobre les taules i cadires. No m'agrada passar per la passarel·la que arriba al Maremàgnum, aquella que passa per sobre el mar i que sobrevolen un munt de gavines. No suporto l'olor de les gallines ni m'hi vull acostar. En definitiva, són un munt de coses.

Sé que és patètic, que a vegades se'n riuen de mi pel carrer, que si vaig amb algú es pensa que estic boig. Em conforta saber que hi ha molta gent que li passa el mateix, però em deprimeix saber que hi hagi gent que no ho entengui, o se'n rigui.

De fet, els coloms són una plaga. Els ajuntaments de tant en tant han de fer batudes per capturar coloms, ja que la seva població és incontrolable per si mateixa. S'alimenten de qualsevol porqueria que hi ha pel carrer, però encara és més greu que hi hagi persones (sense cervell), que els hi donen menjar, com si fós un acte de caritat. Això s'hauria de multar. Els coloms embruten amb els seus excrements corrosius, són portadors de malalties i donen mala imatge.

Bé, espero que això ho llegeixi algú que tingui por, fàstig, rebuig cap als coloms. Que sàpiga que hi ha més persones que els hi passa.

Lax'n'busto - Cornellà de Llobregat - 29/02/2008

No estic acostumat a pagar per anar a un concert, però després d'un hivern buit de música i de tenir ganes de Lax'n'busto vaig deixar anar uns preciosos 11€ per assistir-hi. Els últims mesos havia vist que feien concerts en aquest local de Cornellà amb nom de restaurant de la regió de Mèxic de Port Aventura, la sala Tijuana. En principi el concert començava a les 21:30, però fins a una hora més tard no ens van deixar entrar, fent una cua molt cansada (era divendres!). Mai suporto l'impuntualitat (suposo que del local). Però bé, fa uns mesos vaig esperar 3 hores per un concert, així que va ser suportable.

El local era llarg i estret, no era com m'esperava, però vaja, almenys tindríem el grup força aprop. El concert va començar amb l'espera habitual. Com sempre, els Lax'n'busto van començar forts amb "Per tu, mare" i un seguit de cançons per escalfar l'ambient, tant que em vaig quedar sense veu a la tercera lletra. Però va ser una sorpresa poder escoltar cançons que feia molt que no escoltava, com "Pagès", "Tu ets la llum" o "No vaig triar", cançons que creia que eren més adients per a la veu del Pemi Fortuny que no pas per a la d'en Salva. Clàssics com "La meva terra és el mar", "Miami Beach", "Llença't" i "Tinc fam de tu" barrejats amb cançons del nou disc "Relax" com "Abraça'm", "Si tu vols", "Blues del diumenge", "Perdut" o "Terra". Cal destacar que em va sorprendre una d'aquestes cançons que posen noves a la gira, d'aquelles que tenim oblidades o que desconeixem; en aquest cas es tractava de "Més roig". Vaig trobar a faltar cançons com "Trepitja fort" i "Ara o mai", i em vaig alegrar de trobar a faltar "Mai diguis mai" i "Una altra vegada". Els Lax van acabar amb l'esbojarrada "Toca'm els ous Maria".

Va ser un concert dels que fan disfrutar, almenys a mi, per les cançons recuperades i pel ritme ràpid i enèrgic general. Les notes negatives les va donar el local, ofegant les 6 primeres files de fum amb gust de xiclet de maduixa realment fastigós d'aquell que se't posa a la gola. De veritat cal fotre fum? Quina diferència hi ha que n'hi hagi o que no? Hi havia ocasions en que el llum i el fum feien de pantalla i no es veia absolutament res. Per altra banda, el microfon del Salva va fallar i va haver dues cançons que quasi no va poder cantar, provant micros que li donaven. Vam ser el públic els que vam cantar.

Però me n'alegro de poder veure un dels millors grups del panorama català amb tanta energia i fent saltar i ballar a tothom. Un 10 pels Lax'n'busto i un 0 per la Tijuana.